Ja fa dies que estic amb el «dabadabada dabadabada», que llavors no vull que m’enxampi el toro i em perdi als acompanyaments. La cosa va començar diumenge, que em vaig llevar repetint «¿Dónde estás corazón? No oigo tu palpitarrr, que es tan grande el dolorrrr, que no puedo llorarrr». Dilluns no podia conciliar el son al vespre per allò de Tómame o déjame, pero no me pidas que te crea más pues tu ropa huele a leña de otro hogar. Sort que dimarts vaig recuperar l’autoestima pensant que era como el agua de mi fuente, como el fuego de mi hogar vull dir algo así como el fuego de mi hoguera mentre em deien así eres tú. Dimecres he de confessar que tornava a estar nerviós desde que tú te has ido, desde que te has marchado, mis manos tienen frío por no tener tus manos.

Avui li dono voltes des de primera hora a Secretaria, la que no habla, siempre atenta, diciendo nada, fui también celestina de tus citas clandestinas. I demà vespre? Ai demà, Ai, amor de hombre, que estás haciéndome llorar una vez más, sombra lunar, que me hiela la piel al pasar, que se enreda en mis dedos, me abraza en su risa, me llena de miedo! Quin passar pena amb tot plegat! Quan la vida es comptava amb pessetes i semblàvem tots més feliços, els meus pares cantaven aquestes cançons i jo les tararejava els dissabtes al vespre com un campió, davant del televisor. Uns anys més tard, tornava a sentir aquelles mateixes veus mentre mirava els dibuixos repetint-me son, 80 días son, 80 nada más en barco, en elefante, en tren. En fi, que aquesta gent encara són vius i que tinc les entrades a punt per demà, a veure com anirà!