Durant els mesos de juliol i agost ha estat en boca de molts el sentiment que Menorca estava saturada. Al pas d’aquests comentaris, economistes han començat a receptar. L’avantatge que tenen els estudis fets des de la perspectiva econòmica (i prescindint, però, de l’escola a la qual s’insereixen, que molts procuren amagar) respecte a altres humanístics és que, si estan ben fets, utilitzen dades quantitatives, fredes. Ara bé, es pot fer, i es fa, mala història i anàlisi econòmica, com també es poden donar molt males receptes des d’aquest angle, si no es té en compte que sempre l’activitat s’incrusta dins una estructura social, sempre regida pel Dret, com ho va recordar fa un parell de setmanes el lletrat Josep M. Quintana en aquestes mateixes pàgines del MENORCA, i que de cada vegada més els fluxos del capital són més globals i que s’ha de tenir molt en compte la macroecomonia.
Efectivament, mirant la història de Menorca al llarg de segles, hom pot veure que els menorquins han viscut sobre el territori fent ús dels recursos naturals i humans propis, però sempre pendents en major o menor mesura de les expectatives mercantils de fora, les complexitats internes (la diferenciació social de classes) com també de les estructures polítiques illenques, però sobretot de les alienes a la nostra comunitat, les estatals, cada vegada més incisives a partir del segle XVIII. Dit ras i curt, la història dels menorquins és la història d’un poble complex i sotmès a avatars mercantils i polítics molt variables al llarg dels segles. Des del punt de vista quantitatiu o econòmic, el pot del sucre d’una història menorquinista o nacional està en avaluar, en cada conjuntura temporal, de la totalitat del pastís de l’economia, quin tros es deu als mateixos menorquins, quin altre percentatge és directament degut a inversió forastera privada, quin altre ve donat exclusivament per inversions estatals i què s’ha perdut per la fiscalitat exterior imposada, Aquestes són les preguntes del milió i que els pensadors i polítics menorquins i britànics en el segle XVIII ja es van començar a fer.
A l’inici del primer domini britànic, la Generalitat menorquina va perdre per usurpació d’atribucions de la Corona les seves duanes. Els menorquins van veure així retallada la seva política econòmica. Es va implantar el lliure comerç, però els municipis, malgrat la retallada, van haver de seguir fent front a una part de la despesa militar, els allotjaments, la qual era repercutida via impostos als mateixos illencs. Prou vegades, les autoritats menorquines van manifestar a les britàniques que era una situació injusta, però també els britànics no es van cansar de dir que els menorquins no tenien dret a queixa perquè es veien més que recompensats pels diners que s’escampaven per l’illa provinents de les soldades, de les inversions que efectuava el mateix imperi i per l’activitat mercantil que propulsava el lliure comerç. John Armstrong, l’enginyer britànic que va tractar de l’illa, va recollir el debat i també va donar el seu parer sobre els balanços, inclinant-se a pensar que Menorca girava, i era més que beneficiària, de la política britànica. Quan Espanya va recuperar l’illa va fer girar les manetes del rellotge en una altra direcció, més patrimonial i aclaparadora per centralista. Sigui com sigui, estaria bé que els menorquins contínuament ens demanéssim per les balances i sobre les avantatges i inconvenients de l’actual estructura de l’Estat espanyol.
Per actuar en qualsevol àmbit, el més important de tot per no caure en paranys que només porten a desil·lusions és conèixer els límits. No disposem de pràcticament sobirania política. La capacitat normativa del Consell Insular de Menorca és limitadíssima. Així mateix, i anant a un nivell superior, Espanya tampoc disposa de plena sobirania econòmica perquè va deixar perdre un instrument importantíssim de la política econòmica, com és la moneda. L’estat catatònic en la qual es troba l’economia espanyola, amb un atur estructural dels més alts d’Europa, s’explica en gran mesura perquè està immersa en l’experiment neoliberal de la UE, un cul de sac perquè no es convertirà mai la Unió en un estat nació federal. En conseqüència, Menorca, lligada per via d’Espanya, a la gran macroeconomia de la UE, com també lligada a les estructures institucionals i lleis espanyoles, té marges estrets d’actuació. Ara bé, dins els estrets marges i possibilitats, estan en les nostres mans moltes qüestions, a la vegada que tenim tot el dret del món de queixar-nos davant les instàncies estatals responsables. Per de prompte, tenim capacitat per ordenar el nostre territori, decidir, entre altres coses, si obrim o no les portes a més urbanitzacions i carreteres; també en tenim per limitar o donar llibertat als cotxes, la mobilitat privada...
Pens que el menorquinisme polític ha de pitjar fort sobre el possible, mentre ha de reclamar de manera voluntariosa i persistent davant les instàncies responsables tot allò que no està en les nostres mans solucionar, sense por. Però, fer volar coloms, ignorar la macroeconomia, les dinàmiques del capital més generals, com també el Dret espanyol, només contribueix a frustracions i a beneficiar als oportunistes que ja els hi va bé un estat de coses cínic i individualista.
