A Venècia es pagarà per entrar a la ciutat. Allà la massificació està a un altre nivell. Els residents no pagaran, ni els familiars de fins a tercer grau, el que deixa fora els cosins (com a unes noces de petit format) i inclou cunyats (entenc que casats). Una crítica a la mesura és que converteix la ciutat en un parc temàtic.
Un parc temàtic és una irrealitat, una ficció, un espai artificial per xalar sense preocupar-se, una vida de cartó. És, en part, el que un busca quan surt de vacances. A un parc temàtic el client dona per fet que fins i tot la muntanya russa és del tot segura. El Dragon Khan de Menorca és l’entorn natural, amb la diferència que aquesta gran atracció nostra sí representa perills.
Un perill evident és gaudir i anar al mar com si fos el Tutuki Splash. Tothom ha de poder-se guanyar la vida, però qui li toqui ha de ficar mà ja, per exemple, a les barques llogades a gent de terra seca sense títol. Abans que sigui tard. També s’haurien de regular i controlar un poc més els fondejos amb criteris ambientals i de simple ordre, per conviure en pau. Un Marie Kondo nàutic.
Els decorats a Eurodisney són pura fantasia, però a l’Illa són una pura realitat fràgil, en perill. Allà el visitant es fotografia amb Mickey i Donald, animals que són joves disfressats i amb contractes precaris. A Menorca, les vaques són reals, pasturen, mengen i participen d’una activitat econòmica també precària, tot i ser un producte top. No m’agrada quan es diu que els pagesos són jardiners del paisatge. Són moltíssim més. Perquè un paisatge podria ser unes vaques de cartó, o gent disfressada també, o exemplars comprats pel Consell només per fer d’atrezzo. Ser un destí turístic suposa sacrificis, ho tenim assumit gairebé tots, però acabar sent un simple decorat, un paisatge ornamental, seria un drama letal. Revertir la crisi eterna del camp requereix que sigui una prioritat màxima per a tots i anar més enllà de la respiració assistida de la subvenció. Gens senzill i molt urgent. Una part de la vida real està en joc.
