Com que no he pogut veure la pel·lícula, que s’estrena als cinemes de les nostres contrades (però a la meua illa ja no hi queden sales comercials), em limitaré al debat que presenta Steven Pinker just en començar el seu gran assaig «El món de les paraules. Una introducció a la naturalesa humana» (trad. espanyola a Paidos, 2007).
Quants esdeveniments van succeir aquell 11-S de 2001 entre les 8.46 i les 9.03 a les torres bessones del World Trade Center? Només un: els atemptats formaven part d’un mateix pla, consumat amb pocs minuts de diferència i a escassos metres un de l’altre en un complex del mateix nom i propietari... «Realment» foren dos: la separació d’una i altra torre era prou àmplia, van ser atacades i van desaparèixer en moments diferents (la del nord ja cremava quan un avió s’aproximava a la del sud); un avió impactà al Pentàgon i aquell mateix dia la revolta dels passatgers va impedir que un tercer avió segrestat impactàs al Capitoli, a Washington, la qual cosa permet pensar en la possibilitat que una torre s’hauria pogut salvar...
Un debat frívol? Una debat semàntic gens senzill que, si la indemnització dels danys es quantificava en 3.500 milions de dòlars, la companyia asseguradora hauria de satisfer aquesta suma a Larry Silverstein, l’arrendatari del World Trade Center. Però la pòlissa d’assegurança que aquest havia signat estipulava un reemborsament màxim per a cada «esdeveniment» destructor. Si el fet havia succeït dues vegades, tenia dret a 7.000 milions.
La gent creu que els fets són com són. El problema rau en la seva ‘interpretació’: de quina forma la ment humana havia de contextualitzar aquell immens volum de ferralla i material esbucat? El significat de les paraules impregnen la forma en què ens feim una representació mental de la realitat.
