De què anam?

Camí de sa darrera tanca

|

Valorar:

Veure una marxa de neonazis pels carrers de Madrid, en una manifestació autoritzada, no deixa de ser un signe més que la democràcia espanyola a cada bugada perd un llençol. Es va desfilant pels descosits com una vela mal apedaçada.

Segurament ha arribat l’hora de pagar els errors de la transició aquella en què tot semblava de color de rosa, per més que ara sabem que es va saldar amb més de 600 morts. D’un dia per l’altre els poders de l’estat van canviar de jaqueta, sense més conseqüències. Com en la novel·la del príncep de Lampedusa, «Il Gattopardo», tot havia de canviar perquè tot quedàs igual.

Quaranta anys després ja no és una sorpresa que    el Valle de los Caídos hagi persistit inalterable fins l’altre dia. Ni que encara continuïn sense sepultura i reparació històrica tants de morts de la rereguarda i la postguerra. Ni que les organitzacions feixistes, prohibides arreu d’Europa, aquí siguin legals i arribin a rebre subvencions públiques.

Com tampoc no ho és, una sorpresa, que l’actual cúpula de la justícia, el Consejo General del Poder Judicial, que es fa dir, es permeti continuar inaugurant l’any judicial, i per paga amb la presència del rei. En comptes de presentar la dimissió, com ho hauria d’haver fet després de dur tres anys caducada segons la Constitució. Ni que el Tribunal de Cuentas actuï pel seu compte, per davant de qualsevol sentència judicial.

O que no s’apliquin les sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Ni tampoc els dictàmens del Comitè de la ONU dels Drets Humans -per més acords internacionals que tengui signats Espanya-, com ha succeït ara amb la demanda de rehabilitació del jutge Garzón per entendre que va ser cessat de forma arbitrària.

2 Si ho recorden, el senyor Garzón és aquell jutge que va ser inhabilitat per les seves investigacions sobre els crims del franquisme i el cas Gürtel -que encara no s’ha resolt. A més, les pràctiques que condemna aquest Comitè de la ONU les hem hagut de reviure amb els judicis contra polítics i líders socials catalans.

Quaranta anys després ja no és una sorpresa que no hagi sorgit una dreta democràtica -i honesta- capaç de denunciar tant de despropòsit. I capaç de cercar el vot a partir de la moderació i el seny en comptes de disputar-se’l amb l’extrema dreta. Com tampoc no ho és que l’esquerra, quan governa, demostri tal incapacitat per remoure tot allò que arrossegam des del temps de la dictadura.     

Posats a estar instal·lats en el continuisme més asfixiant, ja no sembla una casualitat que tinguem l’hereu de Franco vivint als Emirats Àrabs, protegit pel personal de seguretat que paga el govern amb els doblers de tots. Més bé sembla una conseqüència. I una metàfora.

Però ara rallàvem de la manifestació neonazi de Madrid de dissabte passat. I hi ha qui s’escandalitza per les coses que s’hi van cridar. Però que no és sabut que el nazisme és un enemic de la humanitat? Que quan va tenir el poder va eliminar homosexuals i discapacitats, i que va perseguir les ètnies que considerava inferiors? Amb milions de morts.

I així i tot aquestes organitzacions són legals a Espanya. I la delegada del govern que va autoritzar que es manifestassin encara no ha dimitit. I ara -ara és hora- la fiscalia diu que investigarà si els crits dels manifestants eren un delicte d’odi. Aquest original delicte que fins ara s’ha aplicat més a les víctimes de l’odi que no als qui el fomenten.

La diversitat ho té malament, a Espanya. Tant si rallam de preferències sexuals com de drets lingüístics o d’equitats territorials. S’enfronta a un país inventat en què res de tot açò no existeix. El problema és que    sense respecte de la diversitat, la democràcia s’ofega.