Si una cosa ens ha robat la distància social imposada per la pandèmia ha estat el contacte físic amb els que no són convivents. Aquell preciós costum mediterrani de besar-nos quan ens trobàvem pel carrer, o en una reunió social, o quan acabaves de conèixer algú, es va esvair de cop i volta i encara no ho hem recuperat. De fet, et trobes amb persones que no has vist fa temps i no saps com saludar-les, perquè no goses «envair» el seu espai. I és possible que la por o recança de molta gent, després de tot el viscut, faci que la pràctica de l’abraçada i la besada sigui de les darreres coses en normalitzar-se.
L’altre dia escoltava per la ràdio que el govern de la comunitat valenciana havia regulat per llei que les persones ancianes residents a geriàtrics ja podien tornar-se a abraçar amb els seus familiars, amb mascareta i precaucions, això sí... I aquesta regulació pressuposa que porten molts mesos (any i mig!) sense poder-ho fer, amb tot el que comporta un impediment com aquest des del punt de vista anímic i psicològic per a persones tan grans i vulnerables, així com per als familiars que veuen des de la distància la soledat de la vellesa. Tota una «travessa del desert», des del punt de vista de l’afecte i la calidesa de la proximitat que tots i totes necessitem.
No sabem l’abast ni les conseqüències colaterals que aquest virus deixarà a la nostra societat, ni com ni quan recuperarem la vida pretèrita en totes les seves dimensions. Però deixeu que expressi el desig de restaurar, tot just es pugui, el tacte social i que l’epidermis ens torni a explicar històries de l’altra que només ella sap captar.
