El paisatge de Menorca no va caure del cel ni és fruit d’un dia. És de tots conegut que l’ara malmesa, per abandonada, retícula de parets seques va néixer en el segle XIV com un dispositiu dels nous colonitzadors catalans per aprofitar millor els recursos agropecuaris de l’Illa i es va estendre en el temps fins a la segona meitat del XX, moment en què es van abandonar els cultius de cereals i el joc de guarets. Però no ho és tant de conegut l’esforç dels menorquins per drenar la Menorca vermella, la de terrenys impermeables, del nord de l’Illa, fent canals i torrenteres, per fer-la cultivable. Inexplorada és també la recerca històrica de la construcció de molts ponts que es van construir sobre aquestes vies d’aigua.

L’home històricament ha procurat cercar el màxim benefici amb el mínim esforç o, dit d’una altra manera, només ha suat de valent per aconseguir or de les pedres quan ha besllumat que podia compensar. Per açò la rompuda i tancament amb parets de les terres de l’Illa pels pagesos es va fer, primerament, sobre els terrenys més agraïts i a la vegada més previsiblement fèrtils, per, a poc a poc, i en el temps, avançar sobre les marines més difícils de conrear i menys profitoses. I és que fins al segle XVIII la nostra economia pagesa es va basar en un sistema d’aprofitament extensiu dels recursos de la terra.

La conquesta dels erms sobre la roca calcària va ser la primera que es va fer, adés només va necessitar la supressió dels arbres i mates, cosa que es va poder realitzar amb l’ajuda del foc. Però molts més esforços va requerir domesticar la Menorca de terres pantanoses. Són necessàries moltes mans per fer drenar les terres embassades d’una conca i molt més complicat és si es necessita el vistiplau de diferents propietaris si la conca responsable dels pantans és de molts. Per açò, no ens ha de venir de nou que fins una data tan propera en el temps com és 1883 els quatre propietaris de l’Estany Gran des Mercadal, Diego Salort i Salort, Simon d’Olivar i Desvalls, baró de Lluriac; Joan d’Olivar i Febrer, i Joan Pons i Soler, no es van posar d’acord per repartir l’estany que mantenien proindivís els llocs de Binidonairet, Tirant, Binidonaire i Lluriac i fessin un ambiciós pla per dessecar-lo.

Per la construcció del camí de Richard Kane, també va ser necessari no tant sols construir ponts sobre torrenteres ja existents (penso ara amb els ponts de Binimoti i sa Bova, del 1715, de Ferreries, construïts pel mestre Francesc Marquès Xemenes) sinó que també va ser precís fer-ne de noves, com la que hi ha en els Plans d’Alaior, molt ample i llarga.

Per tot açò, és evident que el paisatge de Menorca és fruit d’una conquesta sàvia, no barroera, sobre la natura, per part de moltes, moltes, generacions de menorquins i som del parer que caldria cuidar-lo i estudiar-lo perquè és ric en biodiversitat, moltes de les seves lliçons encara ens poden ser útils i tal vegada encara ho seran molt més en un futur quan, pel creixement demogràfic mundial, haurem de tornar la vista al camp a la recerca de menjar.

Com més gran és la distància entre un centre director i el lloc on s’han d’executar les obres que dictamina, més es malbarata i pitjor es fan les coses. Per açò, som un ferm defensor del traspàs de competències al Consell Insular de Menorca. Lamentablement però els menorquins només recordem les competències que encara tenim pendents de rebre quan per accidents es fa evident que, per Palma, la nostra illa és la perifèria, de la perifèria, una Cabrera un poc més grossa.

Recursos hídrics intervé amb els peus a Menorca perquè, a més de ser un organisme que tramita amb terminis vergonyantment llargaruts, ni planifica ni és curós a l’hora d’executar les neteges de les torrenteres i canals, ignorant que estan plens d’éssers vius i són rics en patrimoni cultural. Hauria de ser de sentit comú no intervenir amb maquinaria pesant sobre torrenteres construïdes amb procediments tradicionals, amb pedra seca, perquè no s’aconsegueix res més que provocar col·lapses de les parets de contenció. Però, per Recursos Hídrics no hi ha sentit comú. La intervenció sobre aquests canals es fa com si d’obrir un trinxera de guerra es tractés. No cal ni dir que caldria fer les neteges a la manera tradicional, comptant sempre amb la col·laboració dels pagesos, dels biòlegs i també de paredadors, i la maquinària pesant només hauria de ser emprada com eina de suport.

També ens omplin la boca de Reserva de    Biosfera i de Menorca Talaiòtica, però quan és hora d’intervenir en els ponts històrics, construïts amb materials del país, els enginyers, amb els vistiplau dels nostres representants polítics, i menyspreant els estudis científics sobre els materials de construcció de l’Illa, els malmeten i desfiguren amb formigó. Diuen que la ignorància és el més atrevit que hi ha, però jo hi afegeix és també insultant perquè menysprea sabers transmesos generació darrere generació i que són de gran valor perquè encarnen solucions d’utilitat passada, present i futura.

Podem treure moltes lliçons de les inundacions passades. La primera, Recursos Hídrics ha de ser per Menorca. La segona, les torrenteres s’han de tractar amb cura i atenció, com si fossin les ninetes dels nostres ulls i no tubs de clavegueram. I, per acabar, tots els ponts han de ser també cuidats amb la mateixa atenció i cura, sense excuses de mal pagador i sense menystenir els estudis científics sobre els materials de l’Illa.