Deu ser que els budells de la Terra estan somoguts quan ja tenim tres volcans que han decidit despertar i començar la vomitera de lava. El de La Palma és el que seguim de més a prop perquè cada dia surt per la tele.

Les informacions que ens arriben, impressionen i estrenyen el cor pel suplici que estan passant els habitants d’aquella illa africana. Que casualment té la mateixa superfície i la mateixa població, poques diferències, que Menorca. Però no és solament la Terra que retruny. Sembla que ho hagi encomanat als humans, potser com a venjança de tan malament com la tractam.

I arriben notícies preocupants d’arreu. Des de les borratxeres col·lectives enfrontades a les normes sanitàries més elementals en temps d’epidèmia, fins a les declaracions dels polítics més escabrosos. La convenció del PP n’ha donat unes quantes mostres aquesta setmana passada.

En unes eleccions -s’hi va atrevir a dir el senyor Vargas Llosa- la cosa important no és que hi hagi llibertat, sinó que es voti bé. Tota una lliçó de democràcia vertical d’un senyor que devia perdre les eleccions al Perú perquè allà la gent vota malament. Des d’aquell dia, instal·lat a Espanya, sembla que la seva fal·lera és que els espanyols aprenguin a votar bé. El mal és que el públic no el va siular, sinó que el va aplaudir.

Allà hi havia també el senyor Aznar, que es diria que encalçava l’escriptor peruà per dir-la encara més grossa. Així és que va equiparar els moviments dels pobles indígenes d’Amèrica amb el terrorisme islàmic, alhora que escarnia el Papa i el president de Mèxic. Clar que d’una persona que no vol que li limitin les copes de vi quan ha de menar cotxo, no es pot esperar gran cosa. I tampoc ningú no el va siular.

Podríem creure que el senyor Casado, organitzador de la cosa, no la va encertar amb la tria dels oradors, però més bé sembla que és costum seu envoltar-se de males companyies. Com la del senyor Sarkozy, a qui va posar com a exemple de bona gestió. I és que, ensoldemà de l’elogi, l’expresident francès era condemnat a un any de presó per les seves pràctiques corruptes...

Ara bé, el senyor Casado té problemes personals més grossos i el primer és saber qui està més obstinadament a la caverna, si ell o la seva èmula, la senyora Ayuso. Sentir-los és com tornar al passat per un túnel del temps ple de teranyines.

Potser és perquè ja han assumit que si no és en coalició amb Vox, és mal de fer que arribin a governar. I en comptes de fer-se enfora del pensament pla d’aquesta organització, intenten competir amb ella emprant el seu mateix discurs. I, en canvi, aquelles ments més sensates que també tenia el PP, no se sap ben bé on han anat a parar, perquè ja no se senten.

En l’eufòria de la convenció, el senyor Casado també va entonar el seu «¡a por ellos!» contra l’eurodiputat Puigdemont, que sembla que és el gran problema d’Espanya. Com un gra al cul. El partit que va ser capaç de negociar amb ETA, s’abraona ara contra el diàleg amb l’independentisme pacífic i democràtic.

I va prometre entre grans ovacions que ell personalment el caçaria, el «fugitiu», fos al país que fos... Una bona manera de barrejar política i justícia. I de recordar al món que a Espanya no està gens clara la separació que hi ha d’haver entre una cosa i l’altra. Ja se sap que la democràcia és molt xereca allà on no s’exerceix la justícia amb absoluta independència.

Clar que, en contrast amb aquestes afirmacions tan temeràries, ensoldemà de la convenció del PP la justícia italiana negava l’extradició a Espanya del president Puigdemont, com ja ho va fer en el seu dia la justícia dels altres països per on ha passat. Com sol dir un bon amic alaiorenc, «si pintam, pintam». I una de dues, o formam part d’Europa o no en formam.