Cada cosa té una espera estimada. Calculam amb quina antelació hem de demanar hora a la ITV o hem de comprar un regal a internet per no fer tard. Quan les esperes habituals s’alteren, desesperen. Ho estan comprovant els empresaris amb el problema de les mercaderies. A casa, per exemple, una cosa desagradable que esperam cada mes no arriba des de juny. I cada mes que passa creix la tensió. Malgrat que hem pres precaucions, hi ha inquietud, perquè a saber a quin import apujarà la factura de l’electricitat quan a la fi arribi.

En altres àmbits, fer previsions és difícil. La sanitat. Ma mare sempre diu que quan vas a l’hospital saps quan entres, però no quan sortiràs. S’accepta. Altres demores són inacceptables. Ahir vaig provar de demanar una cita al metge de família i la primera presencial disponible era el 26 d’octubre. 18 dies. Telefònica, dia 22. Si puc esperar 18 dies, vol dir que la cosa no és greu. Si és greu, no puc esperar 18 dies. O m’hauré curat o ja no tindrà remei.

Davant la queixa particular, t’envien a urgències, un remei que no és la solució. Si fas queixa general recorreran al comodí de la pandèmia o que són casos puntuals. És igual. No li resta gravetat. No es poden esperar 18 dies. Els doctors illencs, tan víctimes com els pacients, tornen ara a denunciar una cosa que ja fa temps que denuncien: l’elevada càrrega de pacients per metge a Balears. Tenen diagnosticada la malaltia i no reben la medicina.

A mesura que la pandèmia remeti i Fernando Simón deixi de ser un reclam mediàtic, la sanitat abandonarà les portades. Hi tornarà només per efervescents polèmiques o alguna inversió. Llavors, fora de focus, estaria bé implantar mesures per descongestionar els ambulatoris més saturats. És per pura prevenció, perquè en el cas que el proper coronavirus potencialment pandèmic s’origini a Menorca, procedent d’una sargantana o d’un milà, si el pacient zero és atès pel seu metge en un parell de dies l’escamparel·la no serà la mateixa que si n’ha d’esperar 18.