En pocs mesos, el Tribunal Constitucional ha censurat tres vegades l’actuació governamental durant la pandèmia de la covid: fa uns dies, rebutjant la suspensió de l’activitat parlamentària al principi del confinament; el juliol en dictaminar la inconstitucionalitat del segon estat d’alarma, que va allargar aquesta situació d’excepcionalitat durant sis mesos, sense control del Parlament, com havia fet abans amb la primera, perquè les restriccions als drets individuals introduïdes exigien la declaració de l’estat d’excepció.
A primera vista sorprèn que fos Vox, un partit d’extrema dreta, el que impugnés els acords anteriors. Aquesta mena de formacions, històricament han estat en contra dels parlaments i han reclamat la creació de governs forts, dirigits per cabdills que pretenen encarnar la voluntat popular. En aquest cas sembla que, en plantejar els seus recursos, ha primat la voluntat de fer un pols al govern d’esquerres, tot i que la situació també ens recorda que la dinàmica dels partits del segle XXI té escassos punts en comú amb els de la centúria anterior, per la qual cosa les apel·lacions als comportaments passats dels feixismes i el comunisme no tenen gaire sentit.
RETORNANT AL NUS de la qüestió, les tres sentències de l’Alt Tribunal constitueixen una afermada defensa del parlamentarisme contra la temptació presidencialista del nostre sistema polític. No són les úniques. En el mateix sentit trobam dictàmens en relació a l’abús en la utilització dels reials decrets, a través dels quals el Govern expropia la funció legislativa del Parlament.
El Tribunal Constitucional es veu en l’obligació de recordar-nos de forma constant que la democràcia es basa en la divisió de poders i que el legislatiu resideix en el Parlament. És més, aquest té una primacia indiscutible ja que, segons la Constitució, les Corts Generals representen el poble espanyol, on resideix la sobirania nacional. El poder executiu té un caire subordinat pel fet que el president és nomenat pel Congrés. Per açò el Govern ha de respondre de la seva gestió política davant d’ell, cosa que intenta defugir amb reiteració, com han posat en evidència les sentències del Tribunal Constitucional.
El parlamentarisme és el nervi de la democràcia. A les Cambres no només s’han d’aprovar les lleis, sinó que el Congrés té iniciativa legislativa i hauria de ser un respectable fòrum de debat dels projectes de país. Fins i tot situacions polèmiques, com el transfuguisme, emanen de l’autonomia del Parlament. Els diputats no estan lligats per mandats imperatius, sinó que responen directament davant dels ciutadans, sense que els vinculin les posicions de les seves formacions. Elegim persones, no partits, i el seu desmarcatge de les posicions oficials trenca la lògica partidista i s’atraca a la voluntat popular, com li van demostrar tres diputats autonòmics murcians a Pedro Sánchez. L’oposició dels partits polítics a aquesta pràctica és un intent de monopolitzar un poder que correspon als ciutadans.
Aquest plantejament no és casual, sinó que prové d’una reflexió profunda dels pares de la democràcia, Montesquieu, Madison, Tocqueville, que temien l’actuació dels partits polítics i dels cabdills que, privats del control parlamentari, arraconen la voluntat popular i dirigeixen la nació seguint els seus impulsos. Els líders es justifiquen amb crides directes al poble, com si poguessin conèixer les aspiracions dels ciutadans, quan en realitat només malden d’arrossegar-los cap on ells volen. La història, antiga, i actual, és plena d’exemples de governs populistes com els de Putin, Bolsonaro o Maduro.
AVUI EN DIA hi ha un moviment en contra de la democràcia representativa. Els governs reclamen poders extraordinaris. Les eleccions són acaparades per líders carismàtics que discuteixen entre ells com galls de baralla, presumint de les seves qualitats personals i burxant les emocions dels votants. Les ideologies, els programes polítics, els arguments són escombrats pel verb encès, les consignes, els insults, el recurs a la por i l’ús capciós del passat.
Berlusconi, Trump, Macron, Johnson són exemples d’aquesta casta de cabdills que acaba portant fruits com el Brexit o l’assalt al Congrés dels Estats Units. Pel costat contrari, Alemanya, després de patir l’experiència traumàtica del nazisme, emergeix com el far de la democràcia. El seu sistema electoral proporcional mena de manera sistemàtica a governs de coalició, on l’únic veto són els extremismes i totes les altres combinacions són possibles. D’aquí neixen estadistes de la talla d’Adenauer, Brandt, Kohl o Merkel.
EL NOSTRE PAÍS segueix l’onada mundial de barbàrie. La principal feblesa de la Constitució és la potestat del Govern de dissoldre arbitràriament les Corts, la qual cosa li atorga la supremacia política. D’aquesta manera, els ciutadans quedam en mans dels polítics, com es va veure en la sèrie d’eleccions de fa pocs anys, quan els grans líders –Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera– van donar l’esquena als resultats electorals i van demanar repetidament a la gent que es repensés el seu vot, en un intent mesquí de millorar les seves perspectives electorals. Aquell joc frívol i avantatgista posà en risc la nostra democràcia i demostra de quina fibra estan fets aquests cabdills carregats d’ego i amb nul·la voluntat de servei. No és debades que dos d’ells ja hagin abandonat la política activa, que els exigia massa sacrificis.
Tot el contrari es produeix als Estats Units, on els mandats són tancats, de quatre anys, igual que passa al nostre món local. Com a resultat, els ajuntaments funcionen d’una forma molt més ‘alemanya’, amb alternances de color polític i freqüents coalicions multicolor que, si la mà ferma dels aparells dels partits no els limités, encara serien més àmplies. El resultat és una gestió més democràtica i propera a les necessitats de les persones.
Les resolucions del Tribunal Constitucional són una veu d’alerta sobre la tirania dels demagogs, que ens empeny envers la crispació i la paràlisi. Només un parlamentarisme viu pot regenerar la democràcia i salvaguardar les nostres llibertats.
amendezvidal.blogspot.com.es
