La nostra civilització es vanagloria de ser la més racional de totes les que s’han donat al llarg de la història. Així mateix, té una fixació que identifica la nostra època. Apama moltíssimes activitats, la majoria, en forma de guanys. Hom es fa ressò de les iniciatives públiques i privades no per les aportacions intrínseques i extraeconòmiques que s’hi donen sinó pels doblers que generen. Sincerament, em fa molt oi entrar en moltes converses perquè hi veig el predomini de la mirada monocolor, el veure la vida des d’un sol ull: el benefici en euros. Per suposat, però, aquesta singular perspectiva ‘racional’ només es dirigeix a unes determinades temàtiques, a altres, ni pensar-hi! És el cas del vehicle privat. El cotxe és un Déu o el Déu per excel·lència d’avui, el qual no es pot posar en dubte ni baixar de jerarquia.

El cotxe és objecte de moltíssimes ofrenes i ben pocs són capaços de tenir el coratge de voler veure els grans sacrificis de tot tipus que representen. Ho podem veure aquests dies els ciutadellencs amb motiu dels debats sobre el deixar lliure de places d’aparcament la plaça des Born i el primer tram del camí de Baix. Si bé no és majoria el qui demana deixar les coses com estan, molts exigeixen la creació de les mateixes places de pàrquing que es poden perdre, si va endavant aquesta iniciativa, en altres punts de la ciutat. Som minoria el qui afrontem el cotxe des d’una altra perspectiva, diferent, fent entrar en joc altres angles, com, per exemple, el gaudi pel gaudi mateix, i que no té preu, de poder disposar d’un espai, com és la plaça d’es Born, per les persones sense intromissions d’aquestes màquines. Com a fetitxe que és, el cotxe mereixeria, i ja des de fa ja molts anys, molta més atenció crítica del que mereix.

Per açò, la ‘racionalitat’ imperant avui com a mínim és ben singular. És incapaç de separar tots els embolcalls simbòlics, que com a tels de ceba, envolten el dispositiu: signe d’estatus social, atribut d’independència i per suposat també d’energia sexual (els espots publicitaris juguen amb la sinonímia entre el cotxe i l’aventura. Es vendria cap cotxe si la sinonímia es fes amb la malaltia o la impotència?). Com també és cega davant les energies humanes que es tributen en l’adoració.

TANMATEIX, hi ha indicis evidents de les gruixudes clovelles que suposen els cotxes al llarg de la nostra vida: anys de feina, de salari, per poder-los comprar; hores, dies i setmanes d’atenció pel manteniment que necessiten i de temps perdut en la contemplació de propagandes; també temps incomptable per la recerca d’aparcament tot ben punt s’han fet els trajectes. Per no parlar de les morts o de les seqüeles en salut que es donen en accidents de tràfic, la majoria produïts per imprudències.

Per a mi el centre d’atenció haurien de ser les persones i per açò el poder públic hauria de gestionar el benestar col·lectiu, i especialment dels més desfavorits, i deixar el cotxe en un lloc diferent del que té ara en la jerarquia de valors. El Consell Insular de Menorca i tots els ajuntaments de l’illa haurien de fer un pas cap a la mobilitat en transport públic, i també en bicicleta i a peu, per una banda, però també per a l’assistència de la gent major i de la que no es pot valdre sense fer ús d’un vehicle, per l’altra. Cal fer efectiva una política encaminada a desmuntar la ficció que a Menorca el cotxe és imprescindible per al dia a dia. La declaració de Reserva de Biosfera hauria de coadjuvar a ser valents en aquesta direcció.

Cal ser coratjosos. Tot el dobler que es pugui gastar en subvencionar la mobilitat en transport públic i en assistència social en el sentit ample del terme, en realitat és un estalvi que es fa en la partida de manteniment de carreteres i pàrquings. Amb el benentès que una racionalitat autènticament humana jerarquitza els valors de forma diferent, no consumista i mercantil i en la qual tothom en surt beneficiat.

LA PROBLEMÀTICA dels pàrquings i dels cotxes la tenim els menorquins i no valen excuses de mal pagador que són necessitats del turisme els que els empenyen. Qui visita un lloc per primera vegada s’acomoda amb el que hi ha i es meravella del que troba sempre i quan sigui diferent al del seu dia a dia. És més, en un món cada vegada més petit per la globalització, que ho uniformitza tot, com més natural, humana i menys tècnica sigui l’experiència que es doni al turista, més gaudirà. Com més eixamplem carreteres i més vehicles circulin, més es caurà en la contradicció amb la Menorca que es ven al turisme, la de la Menorca amb platges verges i natura salvatge.

La nostra època descansa sobre una gran ficció, la de la infinitud i elasticitat dels recursos del planeta i humans, respectivament. Tanmateix, no és així. Com tampoc tots els valors són relatius. Lament molt profundament que el cotxe sigui objecte de tantes atencions i en canvi no ho siguin les zones verdes dels nostres centres urbans o les biblioteques municipals, per posar uns exemples.

De la mateixa manera que Déu es va deixar en un moment no massa llunyà de la nostra història per l’àmbit més estrictament personal, el cotxe hauria de ser objecte del mateix desplaçament. El poder públic l’ha de tenir present, però no pot ser l’objecte de tantíssimes atencions, atencions que desvien la mirada cap el principal: el benestar de les persones.