Hi ha el risc de pensar que una bona idea és ja una realitat, que un objectiu quan es planteja ja s’ha aconseguit. A Menorca tenim les nostres pròpies bimbolles. Hi ha iniciatives que es posen en marxa, moltes d’elles positives, que les lideren una institució, una empresa, un grup, però que moltes vegades no compten amb la implicació social, no arriben, podríem dir, a la gent de carrer. Cadascú pot fer la seva llista i veure quantes de les bones o no tan bones idees arrelen a la societat, és a dir la gent se les fa seves, les practica i dóna fruits. Crec que un dels obstacles perquè aquesta transferència es produeixi és que alguns dels promotors en tenen prou en la medalla de sortida. El premi de l’arribada és massa enfora, massa feina, i qui té paciència per esperar tant de temps?

M’ha fet pensar en aquesta idea en Vicent Vila, des Molí de Foc, a la presentació del fantàstic llibre que ha publicat en motiu dels 25 primers anys del restaurant. Dijous passat va venir a dir que els menorquins realment no apostam pel producte local. En rallam molt, omplim pàgines de diari, es fan fires i accions públiques, hi ha un munt de medalles repartides, però la incidència del consum del producte local és mínim. «Sort en tenim dels forasters, que quan vénen sí que compren i consumeixen producte de Menorca», va comentar el restaurador. Ell també és un foraster, un valencià que estima la gastronomia de l’Illa i que practica la compra de productes propis. No només els compra, sinó que en sembra i en fabrica. Va afegir que si fos pels menorquins, la majoria dels productors d’aquí haurien tancat.

Quin poal d’aigua freda!. Tan contents que estàvem amb les bones perspectives del producte d’aquí. Pensant-hi bé, ens passa igual amb les energies renovables, sembla que ja som la terra més sostenible del món i encara esteim a les bressoles i ara ni volem molins de vent a la mar.

En algunes coses valdria la pena arribar a la meta per penjar-se la medalla.