Original país aquest en què sempre hi ha el mateix plat a taula. Ara que es diria que ja no hi ha perill de contagi i que podem tornar a anar estrets com a pínxes -amb mascareta, açò sí-, els partits estatals que remenen les cireres ens han ofert la primer funció de la temporada.
Açò sí, cada un per separat i al ritme d’una de setmanal, per evitar que haguéssim de triar. Però la veritat és que, a pesar de les seves lloables intencions, ens hem avorrit. No hem descobert res de nou a la cartellera. Les acrobàcies de sempre trempades amb la mateixa salsa. Falta d’originalitat i de futur. I poca connexió amb la realitat.
De la primera funció ja en vaig tenir ocasió de rallar. La convenció del PP que va culminar a València. Com els agrada València! I no és estrany, perquè allà és on van fer molts dels seus negocis bruts, fins i tot el de la visita del Papa. Aquests negocis que mai no s’acaben de jutjar perquè cada setmana se’n descobreix un de nou.
A València vam tornar a sentir tot allò que diu el PP des del dia que es va desbocar, a càrrec ara del senyor Casado i la senyora Ayuso a l’ombra del seu mèdium, el senyor Aznar. Quan els escoltes et fan pensar que cada vegada són més enfora dels partits conservadors europeus. I més a prop del seu origen d’hereus del franquisme.
Els problemes polítics, en democràcia, no es resolen ni amb la força ni a crits. Ni exhibint principis sagrats ni negant la necessitat d’escoltar l’adversari. En el màster aquell que va fer el senyor Casado no li devien ensenyar que la política és l’art de dialogar. O potser aquell dia tampoc no va anar a classe.
Com tampoc no és decent agitar fantasmes. Per més que no s’ho vulguin creure, el govern del senyor Sánchez té tota la legitimitat democràtica, el castellà no està en perill, ETA ja no existeix i Catalunya, si se’n va, ho farà democràticament.
Encara no havia acabat el festival del PP que ja va començar el de Vox, que com havia promès el senyor Abascal, volia petar l’audiència. I què millor per aconseguir-ho que muntar un sarau a Madrid? Ben a prop de les institucions que tenen bloquejat el govern. I ben comunicat gràcies als 50.000 milions que duen gastats en vies d’AVE improductives.
A la festa del senyor Abascal no hi va faltar de res. Parc d’atraccions de franc, folklore regional ben domesticat, ximple com un ca mè, i encierros de toros de broma, per anar acostumant les criatures. El discurs, prescindible. Bonibé tot allò que diu es pot trobar en els llibres de formación del espíritu nacional que als anys 50 els al·lots havien d’aprendre per força. La meitat de coses, inconstitucionals avui dia.
I finalment, el PSOE també ens ha ofert el seu espectacle, vestit de congrés. I també ha triat València, potser perquè torna a governar al País Valencià després de tants d’anys dels Zaplana, els Camps i els Rita Barberá que ningú no podrà oblidar mai. O potser per compensar que surti tan malparat com Catalunya en els pressupostos.
Però per més que hagi estat un congrés, no és que s’hi hagi vist gaire debat. El senyor Felipe González i tot, sembla que ara és amic de tota la vida del president Sánchez. I tots els qui hi eren també, perquè el 95 per cent dels delegats han votat el seu programa. Ni en els millors temps del partit comunista soviètic hi havia tanta unanimitat.
Costa d’entendre tant d’entusiasme, si no és que l’audiència ha quedat enlluernada amb la seva promesa de prohibir la prostitució... Perquè les altres promeses, com derogar la llei mordassa o la llei laboral, pastades en temps pel PP, ja les havia fet quan encara ni somiava que seria president. Potser és la nova filosofia d’esquerres: «qui va prometent, any empeny».
