No em canso de repetir que el paisatge de Menorca és un conjunt de petits elements singulars, els quals, la majoria de vegades, ben senzills i fets amb materials precaris, donen caràcter al camp i a les nostres ciutats antigues. Som els menorquins mateixos que els hauríem de valorar, prescindint de catalogacions oficials i normes de protecció de tot tipus, perquè és la seva suma que dona bellesa a l’Illa. I és que ni l’Administració pot arribar a tot, ni tampoc té cap sentit que hi intenti arribar si la moral col·lectiva dels menorquins va per una altra direcció, per la via del menyspreu als llegats de la nostra història. Moltes vegades em demano si és ben bé cert el discurs que els illencs hem estat proteccionistes i gelosos del nostre paisatge i la nostra llengua. Vist com van les coses, potser la preservació de la llengua i el patrimoni cultural ha estat només fruit d’una carambola, de les moltes que es donen i que els historiadors ben poques vegades tenim en consideració, carambola que no ens mereixem.
Passejar per l’Illa se’m fa dolorós perquè ara ací, ara allà, comprovo que per mils motius (deixadesa, la majoria de vegades; desconeixement, però, també destrossar per destrossar) ornaments de construccions i estètiques ben pròpies desapareixen. Tot just fa dos dies, un nou disgust he posat a la meva llista d’elements desapareguts per sempre.
Fa anys, andoiant pel cementeri de Ciutadella, em vaig trobar un baix relleu en marbre d’una sepultura que em va cridar molt l’atenció. El normal en els sepulcres ciutadellencs és trobar ornaments vinculats només a la religió i molt pocs tenen un caràcter laic i, més pocs encara, tenen un caràcter pagà. El baix relleu en qüestió, en canvi, representa de perfil una al·lota nua, amb la cara tapada pels seus cabells. Cap al·lusió a la creu i a Déu. Així mateix, tenia incrustada una petita placa esmaltada de colors amb les quatre barres de l’escut català. Era la placa d’un policia de la Catalunya republicana. Sorprenent!
Doncs bé, el baix relleu amb la plaqueta esmaltada va sobreviure el període franquista (ben segur perquè ningú s’hi va fixar o, el que és més probable, perquè hom va considerar que en el camp del perdó val més deixar les coses i no cometre més injustícies), la Transició i a més de trenta anys de «normalitat democràtica» i no ha resistit l’anticatalanisme dels darrers anys. La plaqueta esmaltada ha estat recentment arrancada de manera salvatge i amb açò el sepulcre malmès. Estic segur també que a l’anticatalanisme imperant en els darrers anys, s’hi ha sumat per fer malbé l’obra artística, a més, la pèrdua d’un valor: la compassió.
Per resoldre els problemes, el primer sempre que s’ha de fer és voler-los veure. No ser cecs davant les evidències. I el problema número u que ara mateix té l’Estat espanyol no és el catalanisme sinó l’anticatalanisme, que arriba a nivells perillosament irracionals. Que una persona i una col·lectivitat es senti arrelada a un lloc i manifesti estimació pel que s’hi dona és el més natural del món. Tothom d’una manera o d’una altra és «nacional». El problema, en aquestes alçades de la història, després de tantes guerres colonials, no és tenir sentit de pertinença, com dic, inevitable, sinó no respectar els sentiments nacionalistes dels altres i voler-los aixafar implacablement. Sí, el problema que té Espanya i també tenen molts que viuen a l’Illa i no volen veure és que vessen anticatalanisme per les orelles i per tots els porus de la pell, un odi que, a més de fer inviable qualsevol solució al problema de Catalunya, malmet la convivència quotidiana. Com la plaqueta que va ser arrencada de la tomba, només es vol l’eliminació del contrari.
Aquest mateix diari MENORCA va ple d’articulistes d’opinió que tot proclamant que són els primers que s’estimen la cultura de l’Illa no poden fer de menys d’aprofitar qualsevol excusa per descarregar tot l’arsenal possible d’adjectius, amb una visceralitat que mostra autèntica intolerància, contra el catalanisme cultural i polític i la Catalunya mateixa: «pancatalanistes», «imperialistes», «supremacistes», «nazis»... Val tot si és ‘contra de’. Ara bé, amb el llenguatge que vessen, els seus caràcters psicològics i morals queden ben retratats. Res de liberalisme, intolerància pura i dura.
Fuig com de la pesta i la fam de la irracionalitat, perquè precisament no s’hi pot fer res. Intentar que els anticatalanistes, en lloc d’emprar les neurones de l’odi, emprin les del raciocini és igual que intentar mostrar als moixos a ser vegans. Per açò, fuig jo de fer d’«anti» d’«anti». Millor la indiferència. Sincerament, som completament pessimista. De la mateixa manera que, des de 1714, hi ha hagut problema amb Catalunya i amb la construcció fallida de l’Estat espanyol, pot continuar el conflicte tres-cents anys més.
Ara bé, costa molt, moltíssim, ser indiferent, cultivar el propi jardí, que deia Voltaire, i passar de tot, quan no es va contra idees sinó contra el patrimoni material menorquí, fruit d’una història plena de lligams amb Catalunya, fins el punt de destruir-lo. Que cadascú tingui el que és seu, i per açò mateix, crec que el patrimoni monumental que tenim amb l’escut de les quatre barres no pot ser destrossat.
