Els anuncis no ens inciten a ser tal o qual cosa. Ens mostren com som. Si hem de canviar cosa, no és la publicitat. Som nosaltres. Empreses i publicistes no volen crear un món pitjor, volen vendre segons les nostres preferències, temptacions i febleses. L’anunci en què un cotxe és conduït per joves preciosos i exultants no crea falses esperances, s’adapta al fet que per a molta gent el cotxe és molt més que un transport. Si els de les alarmes avisen de perills terribles, no espanten, aprofiten la por que tenim ficada al cos. Quan Menorca es promociona amb platges idíl·liques gravades un dia laboral de l’hivern no fabrica nous banyistes, ja sap que la majoria dels turistes estivals posen tovalloles i crema solar a la maleta.
S’ha de regular la publicitat. Clar. Per exemple, productes prohibits per als infants, com les apostes, no s’han de promocionar lliurement. Però no s’ha de fiar tot a açò. L’anunciada prohibició de la publicitat de menjar poc saludable dirigida a infants evidencia dues coses. Una, que els missatges minúsculs que surten a aquests anuncis convidant a menjar fruita i prescindir de l’ascensor, oh sorpresa!, no han quallat. Dues, que la batalla de la responsabilitat paternal es dona per perduda. L’esquerra política, amb la seva tendència habitual i exagerada a la tutela domèstica, assumeix que els menors tenen autonomia per dissenyar la seva dieta i, malgrat no tenir nòmina, decidir la compra al supermercat. Sembla que els pares han dimitit, no hi són, no exerceixen.
Amb anuncis en horari infantil o sense, un gelat sempre fa més gana que unes llenties. Qui ha de frenar els instints dels petits no ha de ser el govern, sinó qui hauria de controlar la gelera. Que a casa ningú apliqui unes regles de joc raonables per determinar que sí que es poden menjar calamars (una mica cars, per cert) però que no s’han de mirar a la televisió és el gran problema de fons de l’obesitat infantil, de la violència al pati de l’escola i de moltes altres més coses. La resta és apedaçar i tirar tinta.
