De la manera que evoluciona el món, potser sí que ho paga recordar qui eren els nazis. Sobretot quan veus fins a quin punt es banalitza el seu nom. I ja no des de l’esquerra, sinó també des de la dreta i l’extrema dreta s’atreveixen a emprar-lo per insultar els contrincants polític sense rubor.
Potser el mal és que en aquest país les idees que van fer possible el nazisme van guanyar la guerra, en comptes de perdre-la com en canvi va succeir a Europa. Durant dècades, vam viure a les fosques, aïllats del món i educats en uns valors que exaltaven el poder i avorrien la democràcia.
De la derrota del nazisme va sorgir l’Europa que ara coneixem i que, amb tots els seus errors, ha estat capaç d’establir les democràcies més sòlides que hi ha al món i una defensa decidida dels drets humans i de la justícia al marge de les pressions ideològiques.
Com habitants d’Espanya, sorprèn comprovar l’estricta aplicació de les lleis amb què són tractats els catalans que es van acollir al dret dels països d’Europa, Bèlgica, Suïssa, la Gran Bretanya i, recentment, també Itàlia. I les expectatives que tenen davant els tribunals de la pròpia Unió Europea.
Però sorprèn encara més que, en comptes d’admiració, aquest fet sigui menystingut i ridiculitzat per la premsa del país. I negat a ulls clucs per la majoria de dirigents polítics. És galdós que açò estigui succeint en un país que, per poder entrar a Europa i beneficiar-se de totes les seves ajudes, va signar tots els compromisos a què obligava. I entre ells, el d’adaptar la seva justícia i sotmetre’s al mandat màxim dels tribunals de la Unió.
És en aquest context que Bèlgica acaba de suprimir del seu Codi Penal el delicte d’ofenses al rei, entenent que era anacrònic i contrari als drets humans i als principis de la justícia europea. Per escarni nostre, el canvi s’ha fet quan Espanya demanava l’extradició del raper mallorquí Valtònyc per aquest delicte. Bèlgica és també una monarquia, i té rei.
Però és del nazisme, que volia rallar avui. Precisament quan s’acaba de commemorar l’aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinats més d’un milió de persones. 960.000 jueus, 75.000 polonesos, 21.000 gitanos i milers de presoners soviètics i adversaris polítics.
Però aquest no era l’únic camp, perquè n’hi va arribar a haver centenars. I per ells van passar també homosexuals i discapacitats, camí de la mort. Al de Mahuthausen hi van morir prop de 150.000 persones, entre elles uns 5.000 espanyols, la meitat catalans, i 17 menorquins que han pogut ser documentats.
El juliol de 1940 Hitler va oferir a Franco el retorn dels exiliats espanyols, però la resposta va ser que ja no ho eren, d’espanyols. I és com apàtrides que van patir l’horror dels camps nazis. Per contra, el 1944, amb la derrota d’Alemanya, es van refugiar a Espanya uns 1.100 oficials i fins a un miler d’altres responsables de l’horror nazi. A pesar de la pressió internacional, només 265 d’ells van ser extradits.
Poc sabien els alemanys com acabaria el discurs fàcil d’aquell orador de nom Hitler que, en temps de crisi, prometia feina als aturats i l’expulsió dels estrangers. Que parlava de la unificació de les regions del país en una única i gloriosa Alemanya. I si a les eleccions de 1924 va aconseguir un miserable 3 % dels vots, a les de 1932 ja en va obtenir el 33 %, més que qualsevol altre partit. Molts d’alemanys es van creure que havia arribat el salvador del país.
EL 1933 va ser nomenat primer ministre, i de les idees racistes i autoritàries que predicava, va passar als fets. Primer va limitar les llibertats bàsiques i va instaurar un estat policial dedicat a la persecució dels dissidents. Després vindria la declaració de l’estat d’emergència i la supressió definitiva dels drets de premsa, d’expressió i de reunió. El discurs únic.
La continuació és coneguda de tothom, o ho hauria de ser. Milions de joves ben convençuts i uniformats escampant l’odi i els horrors de la guerra per Europa. I un enemic responsable de tots els mals de la «pàtria», els jueus, que tenien uns altres costums i entre ells parlaven una altra llengua.
Potser és un bon moment per recordar que els nazis eren açò.
