És ben cert que Déu els cria i ells s’ajunten. Hi ha gent que aprofita qualsevol titular de premsa per abocar tota la seva fòbia partidista o una ràbia que els hi surt del fetge --i no del cervell-- per acabar convertint la realitat en una mentida. Ep! i potser es pensen i tot que ens fan un favor...
Mirin sinó el Menorca digital de dilluns i els àcids comentaris que ha arribat a provocar un titular que, en la meva humil opinió, era molt desafortunat. Mirin les crítiques i ofenses que ha encès, contra el govern balear, l’increment del nombre de funcionaris i de la despesa pública que l’acompanya. Són un acte de mala fe.
Primer de tot perquè el gran increment que critiquen ha estat de personal sanitari i educatiu: nou de cada deu nous funcionaris ho són. Què trobau? Potser la mateixa gent que flastoma cada dia contra la falta de mestres i sanitaris, ara s’exclama perquè n’han contractat. I potser encara tindran la barra d’afegir-se a les protestes, molt més sinceres, d’aquells col·lectius que tradicionalment reclamen la millora dels serveis públics.
I la segona cosa que també s’ha de saber, abans de criticar, és que les Illes Balears continuen estant a la coa --i es nota--del nombre de funcionaris autonòmics, juntament amb el País Valencià i Catalunya. No és una casualitat. És que són les tres comunitats que més doblers aporten a l’Estat i les tres que en reben més pocs.
A Balears hi ha 6,2 funcionaris per cada 100 habitants. Al País Valencià, 6. I a Catalunya, que és a la coa de totes, 5,7. A l’altra cap de la llista hi ha les comunitats que en tenen més. Les tres primeres són Extremadura (8,8 per cada 100 habitants), Cantàbria (8,3) i Castella i Lleó ( 8,1).
Són coses que s’han de saber i s’han de dir abans de caure en la crítica fàcil i l’insult polític. I m’ha llegit molt poc qui es pensi que jo tenc per costum defensar el govern. També podríem analitzar els increments salarials del funcionariat, però entenc que els sindicats tindran prou arguments per defensar-los.
És la hipocresia que no s’acaba mai. La mateixa gent que cada dia increpa el govern balear per la falta de serveis públics, també de bombers i policies, i de psicòlegs i assistents socials, envest en contra seva quan sí que fa la feina. I no en canvi contra les pràctiques de corrupció que, aquestes sí, són la gangrena d’Espanya.
O la feina mal feta. I aquí crec que avui toca comentar una notícia de darrera hora sobre un o uns funcionaris de la Guàrdia Civil, perquè ja veureu que la premsa en rallarà molt poc però que, en canvi, és un tema preocupant, i molt. Perquè posa en qüestió moltes altres actuacions d’aquests darrers anys.
A tots ens han arribat veus de la trama russa que s’amaga darrere de l’independentisme català. Almanco, la premsa del règim i els partits afins han fet grans esforços perquè tothom ho conegués. I també determinats representants de la justícia, fins al punt d’anar filtrant informació d’un sumari que en teoria és secret. Una pràctica tan habitual com escandalosa a Espanya.
Idò bé, el principal inculpat d’aquest cas és el senyor Josep Lluís Alay, professor universitari, traductor de rus i, ara, secretari de l’eurodiputat Carles Puigdemont. L’atestat de la Guàrdia Civil, que el jutge ha acceptat per menar-lo a judici, va incorporar un informe dels russos que sustenta la connexió entre Alay i els serveis secrets de Moscou.
No va ser difícil per a la benemèrita trobar-lo, perquè era a la memòria del telèfon que li van requisar quan el van detenir, a ell i a molta altra gent, cercant russos com a desesperats. El problema és que aquest important informe delator ha resultat que era un capítol de la darrera novel·la que el pobre home estava traduint...
Una novel·la de l’exespia russa Elena Vavilova titulada «El secret de la clandestina» i que, si us ve de gust, ara podeu llegir en català, perquè acaba de ser publicada. De la mateixa autora podríeu llegir també «Cor xifrat», però aquesta de moment només si sabeu rus.
Tot i la mala fama que tenen alguns funcionaris i funcionàries, solen fer bé la feina. Però quan la fan malament, s’han de cercar responsabilitats. Tan d’investigar el senyor Alay, des de fa anys, i no sabien que era traductor d’autors russos? Tants de doblers gastats en investigació per acabar provocant un ridícul tan gros? I no solament ridícul, sinó una gran preocupació.
