Avui, per saber com esteim, tot es compara amb abans de la pandèmia. És com si des del març de 2020 la vida s’hagi congelat. Però una de les conclusions que apunten les estadístiques és que els menorquins hem perdut una renda mitjana de 5.500 euros. En part s’haurà recuperat durant aquesta temporada curta i intensa, però no hi ha molt de dubtes que som més pobres que no abans.
Vivim en un món molt més insegur. No només per la pandèmia, sinó perquè s’ha trencat el mite que es pot viure dignament de la suor del teu treball. Tenir un lloc de feina ja no és garantia de qualitat de vida. La pujada de l’IPC tindrà l’any que ve un gran impacte, especialment per aquells treballadors amb sous mínims o congelats. Veim exemples cada dia de la precarietat econòmica. Els ramaders venen la llet més barata del que els hi costa produir-la. Els anuncis sobre les mesures per garantir les pensions -quin eufemisme!- són cada cop més freqüents. La derogació de la reforma laboral, amb l’oposició dels dirigents europeus, podria tenir efectes molt reduïts sobre la millora de les condicions de treball. Al final, un pot tenir la sensació que cada cop més gent dependrà de les ajudes públiques per a poder mantenir un mínim nivell de dignitat vital.
Una de les frases fetes que fa riure per no plorar és la que repeteixen els socialistes de «no deixarem a ningú endarrere». Com eslògan de campanya no sona malament, però la realitat és que molta gent queda endarrere, que no pot seguir el ritme d’una economia que fomenta la precarietat i la pobresa i que traspassa les seves mancances a una administració que no té capacitat per a tapar totes les fuites.
Tot i l’esforç inversor de les administracions, que gestionen els pressupostos més elevats de la seva història, no s’intueix un canvi a llarg termini. És cert que durant la tempesta de la pandèmia han repartit paraigües. Però aguantaran la tramuntanada?
