Amb el anys acumules experiències. Ho vaig viure, ja fa estona, en una conferència d’aquelles en què tothom posa cara d’interessat i d’interessant. Una actitud -molt d’intel·lectual- en què no arriba a quedar clar qui en sap més, si l’orador o cada un dels assistents que van fent que sí amb el cap.
Però quan ningú no s’ho esperava, va esclatar la bomba. L’orador, que fins aquell moment havia dit coses que agradaven, va incorporar una frase capaç de trasbalsar la serenor del públic. «Els humans -va dir- més que per reflexionar estem fets per reaccionar».
L’enrenou va ser general a la sala, com si ens haguessin insultat amb el nom de la mare. Quan es va restablir la calma, l’orador va continuar com si res. «Sí -va dir-. Pensau per un moment que aquella porta de darrere s’obre i hi apareix un lleó. Us posaríeu a reflexionar sobre la millor solució o fugiríeu a corrents?».
Quan es parla del canvi climàtic me ve a la memòria aquesta anècdota, perquè me pens que resumeix molt bé la situació que vivim. Els governants aproven solucions per a d’aquí no sé quants d’anys -ara mateix a la cimera de Glasgow- i la gent, en general, continuam fent la nostra i comprant tant com podem. I és que una cosa és dir el nom del lleó i l’altra trobar-lo de cara.
Els governs ho tenen complicat. Perquè el capital prem perquè continuem consumint el planeta com si res i la majoria de la gent tampoc no sembla que estiguem disposats a canviar gaire... De boca sí, però és previsible la reacció dels votants si el president de torn, digués, per exemple, que tenim assignada una quota elèctrica que hem de repartir durant el dia. O que només podem emprar el cotxo tres hores diàries. O...
És evident que hi ha una majoria que no votaria el president que ens fes mirar el lleó de cara. Ja ho hem viscut durant la pandèmia. A Madrid hi va haver eleccions i la candidata més votada va ser aquella senyora que en comptes de prudència predicava llibertat, per més que se li acumulassin els morts a les portes dels cementeris.
Sense sortir de Menorca, a l’illa es mantenen més de 30.000 piscines, i cada dia se’n construeixen de noves. Les calefaccions -cosa rara només fa quaranta anys- s’han anat generalitzant i no diguem els aires condicionats, sense els quals sembla que ja no es pot viure. I venga assecadores, per no haver d’estendre la roba.
Per paga aquells que encara es pensen que el turisme és la solució universal, reclamen més vols aeris i més ports esportius. I exigeixen una autopista que travessi l’illa per encabir més cotxos i fer-los córrer més. Tot plegat, una actitud humana pròpia de quan no hi ha lleó a la vista.
Per més que ja ha tret el nas. Però no n’hi ha prou que els experts certifiquin que el termòmetre va cap amunt, ni que el nivell de la mar va pujant. Ni que molts dels fenòmens climàtics que ara són freqüents, abans no ho eren. És igual, perquè el canvi climàtic no es viu per hores sinó per anys i la gent, tret de casos individuals lloables, mos estimam més aclucar els ulls i viure al dia.
Clar que s’han fet avenços per reduir l’impacte del desori en què hem convertit la Terra. Hi ha una multitud d’iniciatives particulars i públiques que, com diria un bon amic preocupat pel tema, «van pel bon camí». Però és evident que, de moment, queden diluïdes en l’oceà de la degradació general. I que tot açò succeeix en un món dominat per les desigualtats entre els països.
Qui s’atreveix a dir als 1.400 milions d’habitants de la Índia, per posar un exemple, que no han de poder tenir mai els electrodomèstics i els cotxos, i l’accés a avions i vaixells que tenim els europeus? Abans de demanar-los a ells sacrificis, com s’ha fet a Glasgow, primer som nosaltres qui hauríem de renunciar a aquests privilegis insostenibles per al món.
Per paga hi ha també els negacionistes, que deven ser molts: als Estats Units el senyor Trump va estar a punt de tornar a guanyar les eleccions. I les dictadures, disposades sempre a aliar-se amb les grans empreses que dominen l’explotació sense mida dels recursos...
Però tornant a ca nostra, la gran pregunta és: «a què estem disposats a renunciar, cada un de noltros, des d’avui mateix, per ajudar a evitar la catàstrofe?». Aquell partit que digués «Açò s’ha acabat. Ara toca viure amb molta més modèstia», obtindria la majoria parlamentària?
Si la resposta és la que me pens, el futur que ve és l’estampida de quan el lleó aparegui per la porta. Haurem reaccionat.
