Un ‘però’ sol anunciar coses dolentes. «Condemnam totes les dictadures, però…» Polèmica armada. «No tenc res en contra dels immigrants, però…» Sí, ho tens. «Ta mare és bona dona, però…» Discussió de parella assegurada. Aquesta conjunció, però, també aporta context i perspectiva. Exemple: Igual desincentiva posar per llei que un alumne pot passar de curs amb suspeses, però en la pràctica açò ja s’aplica des de fa anys. Molts dels que apel·len ara a la cultura de l’esforç segur que tenen algun 4 omès al seu expedient.
Un altre: S’ha de ser malabarista per justificar que s’ha destinat un milió d’euros públics, amb el Consell com a cooperador necessari, per a un show de Los 40, més quan una gran part dels diners surten de l’ecotaxa, que ja és el pot de vidre de les monedes a la prestatgeria de la cuina del Govern. La quantitat és un excés, però aquesta pràctica no és nova.
Les administracions d’aquí sempre han donat ajudes a esdeveniments d’importació i projectes propis culturals, esportius o lúdics. I no petites. Gairebé sempre, amb més o menys inventiva, es justifiquen pel seu efecte promocional i desestacionalitzador. Sovint l’impacte turístic d’aquestes accions és incert, dubtós, eteri, però ho acatam. Volem activitat a l’Illa i tot suma, més si és el sa esport i la fèrtil cultura, que pressuposen un valor afegit.
Sense que pugui arribar a justificar per res aquesta aportació a Los 40, que sona tan malament com la música de la gala, estaria bé saber si, al cap i a la fi, l’impacte turístic pretès amb els concerts a Palma i Menorca ha estat superior, igual o inferior al d’altres projectes culturals més d’elit o tornejos d’esports minoritaris que han rebut també diners públics. Perquè en la polèmica de Los 40 ha pesat molt, tant com la incerta rendibilitat de la inversió, l’estigmatització injusta del seu públic, considerat vulgar i aliè a un anhelat model turístic concret, és a dir, sense un valor afegit. Hem de ser exigents amb l’ús dels diners públics, però deixant de banda els prejudicis.
