Aquests dies llegir la premsa del règim, o veure les seves televisions, que ho són bonibé totes, fa regirar els budells. Han trobat un tema estrella per tapar tot allò que no mos volen deixar veure. Com aquella mala desadora que amagava la sunya davall les estores de palau. Fins que el caramull ja era tan gros que el rei es va fotre de morros.
Temes d'actualitat per omplir pàgines i pàgines en tenen. Els judicis per corrupció de centenars de dirigents del PP, que aquests dies bullen. Ja hem perdut el compte de quants de casos hi ha, de tants que són. I enmig de tot, l'espectacularitat de les abullons de l'Estat, que amb el cas Villarejo estan regalimant prou sucarel·lo per tapar l'illa de la Palma.
La investigació de les accions fraudulentes de la intel·ligència espanyola a Andorra. Que tenen l'afegit d'haver acabat forçant el tancament d'un banc sense que res ho justificàs. La justícia andorrana ja està en el punt de reclamar la compareixença del senyor Rajoy i alguns dels seus ministres i alts càrrecs. Els acusen, hem de dir que presumptament, de coacció a les autoritats andorranes i de falsedat documental.
La història del rei emèrit, que li diven, que no s'acaba mai. Amb contínues notícies sobre els seus presumptes negocis i els de les seves acompanyants. Tot i que, pel que sembla, la fiscalia del Tribunal Suprem ja té previst arxivar-ho tot cap a començament d'any. Quin descans!
Els nous membres del Tribunal Constitucional. Quina renovació! Amb uns currículums, algun d'ells, que farien arrufar el nas a un sant. I que confirmen la imatge que es té arreu d'Europa d'aquesta màxima autoritat espanyola. Ara bé, són el PSOE i el PP qui els tria...
Hem hagut de menester quaranta anys per saber ara què hi van afegir en aquell oli de colza que l'any 1981 va matar 3.000 persones i en va deixar 15.000 de malaltes cròniques. I aquests dies, les víctimes encara es manifesten per reclamar justícia.
Tampoc no rallen de l’efecte multiplicador que va tenir el cas de «La Manada», que li deien, d’aquells mascles que s’entretenien violant dones. La justícia va perdre tant de temps en condemnar-los que es van convertir en aquest model de perversió que cada dia creix.
Ni del tracte que han tingut els autors de l'assalt feixista de la llibreria Blanquerna. Han passat 8 anys des d'aquell fet i, tret d'un que té presó oberta i d'un altre que va fugir, tots els altres encara no han entrat a la presó. Sembla que ho faran un d'aquests dies... No és estrany que les bandes del seu color campin cada vegada amb més tranquil·litat.
Només faltava per arrodonir el panorama que el senyor Casado aprofités el seu congrés de Màlaga per celebrar el 20 d'octubre resant per l'ànima de Franco.
Però la premsa del règim no en ralla massa de tot açò. Com l'adesadora del conte, s'ha fet amb una bona estora on colgar tanta porqueria dels ulls ingenus dels súbdits del regne. Una estora de vellut, perquè serveix, a la vegada, per promocionar el seu color. Que si tradicionalment era un blau claret, cada vegada és més a prop del blau de les camises blaves.
Aquesta estora és la batussa dialèctica que mantenen el senyor Casado i la senyora Ayuso. Que per més que ens vulguin fer creure que és important, no és una altra cosa que una vulgar pugna interna entre membres del mateix partit. Una refrega absolutament trivial per a la ciutadania.
A més, tant si l'arriba a guanyar un com l'altra, no sembla que hagin de canviar gaire ni la política que ja fa el PP allà on governa ni les aliances que hi manté amb l'extrema dreta. I tampoc no canviarien si és que algun dia es dona el cas que tornen a governar a Espanya.
Tret d'alguna cosa. La incultura que manifesta repetidament el senyor Casado, potser serviria per animar encara més tots aquests terraplanistes que ja no se n'amaguen. I en canvi, la barra que es desprèn de tantes declaracions de la senyora Ayuso, potser contribuiria a fer un país encara més fictici.
L'únic que de moment ens salva és que Espanya encara no és l'esperpent en què ells han convertit la política madrilenya.
