Pasolini i Calvino, factors de llengua

La preocupació dels escriptors i de la gent culta, en general, per les modalitats dialectals del propi idioma és una font literària i de sentit de l’idioma magnífic. Pier Paolo Pasolini es mostrava entusiasmat pel «llenguatge popular, sortit de les arrels de la terra, poètic, sensual com la mossegada que claves en una fruita. I tan complet!». Es referia al friülà, llengua minoritària, però autònoma com qualsevol altra, que ell havia après durant la seva infància camperola a Casarsa. «Mai no he sentit la plenitud d’una parla com aquella. El gust per la llengua, l’he tret del friülà. Després, per ‘necessitats del guió’, he hagut d’utilitzar -a ‘Ragazzi di vita’, a ‘Una vita violenta’ o als primers films- el dialecte romà. Però el friülà és la meva infantesa, l’adolescència...» I un altre escriptor italià, Italo Calvino, parlant del dialecte, lloa la riquesa lèxica i expressiva de les parles locals, del que aquí en deim peculiaritats del català de les Illes, però acte seguit n’assenyala els límits: «La cultura dialectal manté la plenitud de la seva força mentre es defineix com a cultura municipal, estrictament local, que garanteix la identitat d’una ciutat, d’una comarca, d’una vall i la diferència d’altres ciutats, comarques i valls més propers. (...) El dialecte guanya a la llengua quan conté mots per als quals la llengua no té cap equivalent. Però això dura fins que durin tècniques (agrícoles, artesanes, culinàries, domèstiques) la terminologia de les quals es va crear i es va sedimentar més en el dialecte que no en la llengua».

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Abans, el mateix Calvino ha tingut cura d’aclarir que si per una banda «en aquest món (de ver, força limitat) el dialecte era una manera de definir-se com a éssers parlants, de donar forma a un genius loci i, tot plegat, d’existir», d’altra banda, no vol «de cap manera mitificar nostàlgicament aquell horitzó cultural tan limitat, sinó només constatar que llavors subsistia una vitalitat expressiva, és a dir, un sentit de la particularitat i de la precisió», sentit que deixa d’existir quan el dialecte esdevé genèric i ja no és capaç de reproduir aquella vitalitat popular de què parlava Pasolini.

En el fons de la qüestió, hi ha la dialèctica entre la necessitat d’una normativa unitària, com la que té qualsevol llengua normal de cultura i la possibilitat d’adoptar diferents solucions, quan la mateixa llengua ofereix, segons les seves varietats de parla, distintes alternatives, que tanmateix no s’exclouen.