Aquesta setmana tres notícies de diari haurien de fer-nos reflexionar de veritat, a tots els menorquins, però molt especialment als servidors públics, als polítics en primer lloc, i també als nostres funcionaris, sobre el descrèdit institucional. Els temes són: l’endarreriment de l’illa, tot i ser Reserva de la Biosfera, en la gestió de les escombraries; l’opacitat de l’expedient de remodelació dels hotels de Son Bou i l’emprar els recursos de l’ecotaxa per cobrir els forats econòmics provocats per la pandèmia.
Estic completament convençut que és el maltractament fiscal de l’Estat espanyol respecte la nostra comunitat autònoma, però també un marc normatiu com és el de la funció pública i laboral espanyol que no és apropiat per les nostres necessitats, el pot del sucre que explica que cada vegada més les illes baixin escalons en l’escala del benestar. L’estructura administrativa, estatal i balear, inclosa la municipal, va desajustada en termes de temps, lògica i eficiència respecte les nostres necessitats econòmiques, socials i culturals. Ara bé, fora de Més per Menorca, no hi ha cap més partit que digui les coses pel seu nom i denunciï que és el marc autonòmic, l’Estat en definitiva, que és un bunyol perquè presenta masses desajustos, malbarataments i injustícies en el repartiment dels doblers, més propi d’un estat del segle XIX, de cacics, que d’una democràcia consolidada. Ara bé, és escandalós que, per no haver, no hi ha ni autocrítiques en la gestió del que està més a mà, del dia a dia, ni en tot allò que funciona amb ajornaments i malament i que depèn d’instàncies superiors. Com a mínim convindria que, davant els fracassos flagrants, ens ho féssim mirar per veure com anar arreglant a poc a poc les administracions per no deixar-les caure en el pou del descrèdit!
Des de fa molts, molts anys, no hi ha assumit a Menorca el fet que l’illa sigui Reserva de la Biosfera. Si realment ho tinguéssim assumit, en la gestió de les escombraries estaríem no en nivells equiparables als estàndards europeus sinó exportant experiències, venent èxits al món. Pel contrari, per la informació continguda en el MENORCA, anem enrere enrere, molt enrere. Servirà aquesta galtada a la cara perquè tècnics i polítics s’aturin a pensar un moment per assenyalar on estem i on volem anar? Anar a ròssec mediambientalment no hauria de ser i menys en una reserva.
És evident que poc es pensaven els promotors de la remodelació dels hotels de Son Bou que la construcció dels hotels no es va fer complint les normatives i que per tant els edificis es troben avui fora d’ordenació, cosa que dificulta les seves voluntats. Així mateix, per l’Ajuntament d’Alaior, que es devia pensar que el donar el vist i plau als hotelers seria cosa de bufar i fer ampolles, l’estudi de l’expedient devia ser un bon eixabuc. Ara bé, no hi ha res que desacrediti més les institucions que forçar les coses, pretendre que el negre sigui blanc, intentar colar una nova llicència fraudulenta, i el que és pitjor fer tot el possible per fer-ho d’amagat. La democràcia exigeix transparència, la llum sobre els papers. Les lleis estan per complir-les i per canviar-les, però no per saltar-les. Si l’equip de govern de l’ajuntament alaiorenc té interès en donar els permisos, cosa que em sembla legítima, el que té de fer és empènyer políticament per canviar el PTI i les normatives. També pot prendre la iniciativa i demanar als sol·licitants de llicència més ambició mediambiental. Però no valen ni passivitats ni secrets. Mentrestant quin enorme descrèdit per un poble veure com un equip de govern es troba embolicat en un afer d’ocultació!
Bona enganyifa també és al contribuent que els recursos provinents de l’ecotaxa vagin destinats a tapar forats. La llei de l’impost no va ser promulgat perquè servís a fer front a imponderables. Els imponderables s’han de resoldre políticament amb l’Estat, que és el qui té les claus amb la UE per fer front a les grans emergències.
Entenc que per molta gent vivim una època marcada per l’embolica que fa fort. El fet que la sobirania estigui compartida amb la UE, que es trobin en joc molts factors i administracions no facilita el veure-hi clar. No obstant, hauria de ser norma ètica de cada càrrec polític tenir assumides les seves responsabilitats competencials, és a dir, ser diligent i curós en allò que està en les seves mans poder fer i a la vegada fer tot el possible per traslladar a la competència que toca el malestar que no pot resoldre, que no vol dir llençar pilotes fora.
Que tinguem o no ambicions respecte la nostra reserva està en les nostres mans, que vulguem ser democràcia transparent i consolidada respecte la tramitació dels nostres expedients urbanístics també, mentre que està ens mans superiors, però corresponsables, l’ecotaxa. Sigui com sigui, però, vist com van les coses, ens ho hauríem de fer mirar. No anem be.
