Fa prop de 25 anys que faig feina per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat i la de les seves famílies. Jo ho entenc així, i els hi he d’agrair que m’hagin ensenyat milions de coses. La principal, que sé viure el dia a dia, i que l’espremo al màxim. Valor tot el que tenc, i fix els meus objectius per coses que m’apassionin. Intent desenvolupar les feines amb esforç i entrega, xalant de cada procés.
No faig cap distinció, veig als meus companys i companyes de feina com jo. Potser n’hi ha que tenen qualcunes limitacions, que trob que són normals, i que no hi ha cap necessitat d’accentuar-les. Vull dir que m’agrada més dibuixar un terreny que ajudi a créixer, i que puguin gaudir de les mateixes oportunitats que els demés. És evident que n’hi ha que tenen dificultats, però allò del «pobret» o «pobreta», s’hauria d’acabar.
Un periodista dels Jocs Paralímpics em deia que s’hauria d’aprofitar la seva força per saber-los adaptar als Olímpics. I que algun dia deixi d’haver-hi Paralímpics. De la mateixa manera que una dona s’iguala a un home al mateix nivell, ell considerava el mateix dels esportistes amb diversitat funcional.
Avui és el Dia Internacional de les persones amb discapacitat, un dia per la presa de consciència i per reivindicar la igualtat. Però estem en un món on encara els posem entre cotons, en lloc de tendir cap a la inclusió en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural.
