Assisteixo, estupefacta, a l’auge de l’extrema dreta a tota Europa. Quan el nostre vell continent encara no ha digerit la darrera guerra mundial ni l’horror de l’holocaust, sorprèn la desmemòria de tants, joves i no tan joves, a l’hora de revifar actituds, posicionaments, vexacions i discursos fàcils i demagògics sobre immigració, delinqüència, i suposades prebendes socials. Discursos que calen, fins i tot, entre capes de població que haurien de ser les més reticents als mateixos però que entronquen amb el vessant més populista del feixisme històric. I s’hi apunten a aquests discursos representants de partits que s’autodenominen demòcrates, tot caient, una i mil vegades, al parany de l’argumentació fàcil i reduccionista. Encara més, amb la pandèmia que ens assola a nivell mundial (ja hem vist què passa quan les solucions als problemes globals no es dimensionen correctament) els discursos més extremistes i negacionistes s’entrelliguen i hom confon on acaben uns i comencen els altres. Veritablement trist…

Veurem si les restriccions per entrar a bars i restaurants per als no vacunats posen una mica de direcció    i senderi entre alguns que s’estan difuminant enmig d’una massa que sovint espanta en les seves manifestacions, violències i insolidaritats.