Al pàrquing de casa hi guaita un pis que té el balcó il·luminat. Convida a alçar el cap, i gaudir de les tires de llumets de colors que anuncien la celebració del Nadal. Hi viu qualcú que també està celebrant la vida, llum que constata sentir-se bé, despert i animat.
Són dates de retrobaments, les estades s’intensifiquen, i els records obliguen a fer una mirada al passat. Qui no té un temps ja extingit i enyorat?
Tenc la Sofia al cor i al cap. Jo li dic així, i ella sap el perquè. Nadal també és aquella data on les persones solen sentir-se amb l’obligació de celebrar malgrat no tinguis ganes de fer-ho. Enguany ha perdut un filla, i abans que comencés el desembre ja s’estava demanant com ho afrontaria, i si es convertiria amb una càrrega per a la resta de persones del seu voltant. Ha decidit que es posarà una cuirassa i que farà un sobreesforç per dissimular que no té cap gana de seure’s a taula. Escolta les recomanacions de tothom, i ningú s’adona que tot açò li genera més tensió i angoixa. De vegades, li venen ganes d’agafar un avió i fugir, allunyar-se de tothom, però no ho pot fer perquè hi ha un altre fillet a la llar.
Amb covid o sense, aquests dies poden ser especialment delicats quan hi ha la desaparició de qualque ésser estimat recent. I els absents de fa estona, es fan encara més presents.
El dol acostuma a quedar en un segon pla per a la filosofia materialista, però aquest Nadal Sofia... no et continguis les emocions.
