Més enllà del discurs de Pablo Casado contra la moció de censura d’Abascal, que va ser un miratge que va sorprendre propis i estranys, costa de trobar dins el PP persones amb responsabilitat que es desmarquin sense complexos del discurs de Vox. I no és que faltin motius per criticar el populisme amb què aborden temes com la immigració, el canvi climàtic, els drets socials, les seves aliances dins la UE i, més recentment, el moviment antivacunes.
Perquè una cosa és defensar la llibertat individual de vacunar-se o estar en contra de mesures com el passaport covid i altre molt diferent és apuntar-se al carro de l’anticiència. La vacuna no evita el contagi, ja ho sabem, però serveix per reduir el risc de patir complicacions greus. A partir d’aquí, que cadascú decideixi baix la seva responsabilitat el que vol fer i n’assumeixi les conseqüències, però que no ens contin pel·lícules de conspiracions mundials.
Sentir a Vox al Parlament balear parlant de les vacunes com «una nova religió» em fa empegueir. Però la vergonya aliena es transforma en neguit quan es veuen les seves previsions electorals i la influència que poden tenir en els pròxims governs que es puguin formar.
Ja que PP i PSOE són incapaços d’entendre’s entre ells per definir qüestions bàsiques com el model territorial, el futur de les pensions, el finançament autonòmic o la llei electoral, no podrien almanco evitar que un i altre hagin de caure en les mans de partits extremistes, els de la dreta i els de l’esquerra, per poder governar? No és això el que vol la majoria?
