Davant la polèmica, i abans de fer propostes en positiu el dilluns de la setmana vinent, tres advertiments d’entrada. Primer. Pensar les festes de sant Joan s’ha convertit en quasi impossible. Dic quasi perquè, de poder pensar, sí que se’n pot pensar, però pagant, d’uns anys ençà, un alt preu, socialment i emocionalment parlant. El fet de reflexionar requereix sempre establir una doble distància: distància entre allò que es vol estudiar i un mateix, i separació, també, amb un mateix per aconseguir el màxim nivell d’autoreflexió, de fredor, única forma d’aconseguir consciència de les pròpies limitacions i veure-hi clar, sense boires. Les festes, per la raó que empenyen a la comunió, en el sentit més religiós i literal del terme, obstaculitzen la formació de distàncies. Les festes abracen, no distancien; escalfen, no refreden. A Ciutadella, a més, les celebracions santjoaneres s’han convertit en una qüestió identitària. Ho corrobora que a molts sembla que se’ls va la vida si se’ls discuteix sobre la festa. Però, tanmateix, pensar és necessari quan des de la pura reacció, des del masclisme més dur -i, per altra banda, ben poc cristià- es conculquen drets a la meitat de la població.
A totes bandes -no diguis quina!- al voltant de sant Joan, si vols portar a terme un pensament històric crític i desapassionat, trobes dificultats. Per una banda, les trobes en el mateix gremi d’historiadors, per quan des de la Història acadèmica, s’ha instituït el prejudici que l’estudi de les relacions entre els individus i societats amb els seus símbols no té cap interès o és un tema molt menor perquè únicament, per a ells, té valor l’estudi dels afers econòmics, perquè és en la recerca del creixement i en les crisis on es troba la clau de volta de la reproducció i la disrupció social. Vet aquí un prejudici que és compartit per la major part de la gent que ideològicament més se situa a l’esquerra. Dit clar i net, als Països Catalans l’estudi de festes, costums, rituals i creences, el que han estats camps d’estudi del folklore, excepte honroses excepcions, per la deserció absoluta de l’esquerra, ha estat cosa dels tradicionalistes, i molt més a Menorca. Golejada aquesta del conservadorisme, per incompareixença del contrincant, que ve de molt lluny, del segle XIX, quan l’esquerra va optar cegament pel «progrés» i va creure que es podia avançar cap al futur tot prescindint del passat i del present, mentre els progressistes quedaven asseguts, si no és que eren totalment bel·ligerants amb les festes, com si l’home fos un animal que només viu per alimentar-se, que pot viure sense divertiments, celebracions ni abraçades.
No cal ni dir, que em trob incomodíssim davant aquesta sensibilitat; incòmode perquè consider que un pensament crític cap el tema ha d’abandonar el conservadorisme, i molt més si arriba la mentalitat conservadora a vorejar el feixisme. I encara molt més incòmode pel fet d’haver arribat a la conclusió, després d’hores d’estudi, que mai l’esquerra aconseguirà una societat més igualitària en termes estrictament econòmics si no afronta l’autèntica clau de volta del poder sobre la societat: els símbols i la cultura. Només portant al màxim el control democràtic dels símbols, i de tots els rituals que els embolcallen, de tots, és possible obrir un camí vers una societat amb menys injustícies per mor de desigualtats de tot tipus, i no només econòmiques.
Si és descoratjador parlar de Sant Joan amb persones que se situen a l’esquerra, molt més difícil és encara intentar raonar amb les que se situen a la dreta perquè en el pensament de la gent conservadora s’amalgama, com si fos acer, identitat amb ahistoricitat, la qual és contínuament reforçada, pel que fa a les festes de Ciutadella, tant pels mitjans periodístics com per les agències de turisme, interessades a vendre ‘bulla’ a l’entorn del més pur exotisme, medievalisme novel·lesc i no real.
Ho dic per experiència viscuda. He estat prou vegades comentarista de ràdio i televisió i de res m’ha servit fer l’esforç d’intentar explicar la festa en termes històrics, posant èmfasi en les diferents èpoques que ha experimentat en el transcurs del temps i suggerir que avui som més desheretats que hereus del passat, perquè imperceptiblement tot arriba a canviar amb el pas dels segles, moltes vegades més per caramboles i fets fortuïts que per motius cercats, que també n’hi ha hagut, certament. Han estat sempre els meus esforços en l’aire perquè els periodistes, amb les seves intervencions al meu costat de taula, no han deixat de reforçar els tòpics que són de la gust de la majoria de la gent, sense ni remotament percebre per on anaven les meves energies, que no són altres que les d’establir una reflexió entre passat, present i futur, tot estimulant un pensament crític i tolerant i no posant més llenya al foc de la sense raó.
Per altra banda, cal també advertir, en segon lloc, que redreçar la deixadesa de funcions per part de l’Ajuntament, i que ha tingut alts costos en justícia social, necessàriament no caurà del cel sense desgast polític. Perquè és únicament des del poder polític que es resolen les indefensions. És somiar truites i, per altra banda, irresponsable, demanar des de l’Ajuntament que sigui una dona o un grup de dones que s’enfrontin als qui remenen les cireres prescindint de la Constitució i del més mínim sentit del Dret. Mal que li pesi a l’alcaldessa i al seu equip, depèn de la política resoldre els temes vinculats amb el poder de Ciutadella.
Així mateix, també he d’advertir-ho: malgrat que estigui totalment en contra de qualsevol discriminació per raó de sexe, gènere o orientació sexual, no particip en la moda del feminisme. Perquè, encara que hi hagi una gran part de raó en la crítica feminista i que els estudis de gènere i LGTBI han fet més bé que no mal, fixar la mirada només en la participació de la dona a sa qualcada, pot fer que l’arbre no tan sols no ens deixi veure el bosc sinó que acabi reforçant més prejudicis. Dit d’una altra manera, mal favor es farà al debat sobre la participació en la qualcada i, en definitiva, sobre el seu futur en un moment com l’actual en què els perfils dels estaments trontollen, si la polèmica queda circumscrita a considerar si es deixa qualcar a una noble, a una menestral i a les pageses.
(Continuarà)
