Quan al xat de pares de l’escola de Canet es va començar a insultar la família que havia reclamat un 25 per cent de les classes en castellà per al seu fill no es podien imaginar el que s’estava iniciant. Les amenaces de polítics exigint que l’aïllessin a classe i de professors universitaris proposant de tirar pedres a ca seva, han provocat que desenes de famílies catalanes hagin decidit seguir el mateix camí i reclamin la fi de la immersió lingüística obligatòria.
El que alguns consideren un atac és en realitat un exercici dels drets individuals. Pretendre que amb dues llengües oficials l’administració en pugui excloure una no té cap recorregut legal quan aquest model s’imposa a les famílies que no hi estan d’acord. Una cacicada que queda en evidència quan els mateixos polítics que ho promouen duen els seus fills a escoles privades bilingües o trilingües. Un privilegi reservat per aquells que s’ho poden pagar. Classisme en estat pur.
A la manifestació de dissabte a Barcelona a favor de mantenir aquest model es podien llegir pancartes amb el missatge «Fora colons» dirigides als pares que demanen dues assignatures a la setmana en castellà per als seus fills (no per als altres). Catalunya deu ser l’únic país del món on els «colons» viuen als barris obrers mentre els «colonitzats» van en cotxe oficial.
La immersió lingüística es va implantar als anys 80 en un context sociolingüístic que res té a veure amb l’actual i ha estat un fracàs si veim com l’ús social del català s’ha reduït de forma estrepitosa i està en inferioritat en molts dels àmbits. Per què no s’ha de poder replantejar un model que no ha servit per als objectius que, teòricament, pretenia? O és que la llengua en realitat es vol emprar amb altres finalitats?
La feina de l’administració comença i acaba en garantir els drets lingüístics de qui vulgui fer ús, amb llibertat, de qualsevol llengua oficial. Tot el que vagi més enllà té un altre nom.
