Hi ha motiu per estar trasbalsat i espantat per la direcció que està prenent la pandèmia. En un temps en què ens hem arribat a creure que tot pot anar a deveres, tant els problemes com les solucions, resulta que el virus ens retorna a la realitat. Que és complicada, lenta i mala d’aclarir.
Com ho ha estat sempre. I per mostra, com estava el món tot just fa cent anys? Vull dir en temps dels nostres avis, besavis o rebesavis --segons qui hi pensi-- que no és tan enfora. Idò en aquells dies tot just havia acabat la que van anomenar la Gran Guerra, perquè no es pensaven --innocents ells-- que uns vint anys més tard encara n’hi hauria una altra de més grossa, la Segona Guerra Mundial.
A la Primera, idò, hi van morir uns 9 milions de persones i hi hauríem d’afegir encara els malalts, els ferits, els mutilats, les dones violades i tots els altres crims propis de qualsevol conflicte armat. Per paga al final va coincidir amb la grip anomenada espanyola, que en va matar --nombres redons-- 50 milions més.
Espanya no va intervenir en aquella guerra i encara en va treure profit econòmic, de tantes demandes de productes de tota casta que rebia dels països bel·ligerants. Però per si un cas, va fer la seva guerra particular al nord d’Àfrica, contra els rifenys que volien la independència i les mines que eren seves.
Només a l’anomenat Desastre d’Annual van morir prop de 14.000 soldadets espanyols. El monument de dalt el Toro és en record dels menorquins que van deixar la pell en aquella guerra absurda del colonialisme espanyol, encara que el Sagrat Cor que en temps d’en Franco hi van posar damunt faci pensar una altra cosa.
Per paga, l’avidesa dels grans empresaris per aprofitar aquella temporada de bons negocis va xocar amb l’exigència dels sindicats, que reclamaven la millora de les condicions laborals. El conflicte va desembocar en l’assassinat de molts líders sindicals --mentre els governadors civils siulaven. I que tindria la rèplica en l’assassinat també de molts d’empresaris. Van ser els anys del pistolerisme organitzat.
Per rematar la cosa, l’exèrcit derrotat pel poble de pastors que era el Rif, va donar un cop militar de la mà del general Primo de Rivera --amb el consentiment del rei borbó Alfons XIII--. Va cessar els ajuntaments democràtics i va il·legalitzar partits i sindicats. La Dictadura. I què més va fer? Allò que sempre es fa a Espanya des que ja no queden jueus per expulsar: prohibir el català a l’escola i als ajuntaments. El català sempre la gran amenaça per a la pervivència de no se sap ben bé quina cosa sagrada.
Així és que fa cent anys també anava gros. Per motius de guerra, que sempre són els mateixos: marcar més paquet que els vesins i quedar-se amb tot allò que tenen. I per motius de malaltia, en un temps que, com que no hi havia vacunes, les epidèmies s’acabaven totes soles, quan ja s’havien cansat de matar gent.
Però aquí, a ca nostra, sempre apareix de retruc el tema de la llengua. Déu va ser cruel i va fer que a la península Ibèrica n’hi hagués més d’una. Però hi ha qui mai no ho han acceptat, per més cristians que facin veure que són. Un amic des Mercadal me mostrava fa poc un documents d’aquells que ara s’amaguen: una multa de 200 pessetes --una fortuna a l’època-- imposada pel governador civil de Guipúscoa l’any 1937.
Paga la pena de llegir el motiu de tal sanció: «por haber celebrado a las 14 horas del día 27 del actual una conferencia telefónica desde el hotel Europa en dialecto catalán». I li concedeixen al delinqüent cinc dies perquè passi per la comissaria a pagar...
La gent que en sap una mica d’història ja no se sorprèn de res. I es posaria a riure quan el senyor Casado o els seus amics i contrincants --a la vegada-- de Ciudadanos i Vox diuen els disbarats que diuen ara de l’escola catalana. Però la maldat que amaguen les seves mentides, no en fa de rialles.
Al contrari, fa por, perquè ja se sap de quin peu calcen aquells que van de salvadors d’un país que no és el real, sinó el que ells s’han inventat per al seu benefici propi.
Així i tot, Bon Nadal!
