Joan F. López Casasnovas23/12/21 3:59
TW

La magnífica pel·lícula de Tom Hooper, «The King’s Speech», presenta l’esforç de Jordi VI, pare de l’actual reina Elisabeth II, per superar els seus problemes de dicció (quequejava), que l’incapacitaven per exercir les seues funcions. Jordi, que era incapaç d’articular cap discurs, havia succeït al seu germà d’Eduard VIII, que havia abdicat. El professor Lionel Logue és el logopeda que l’ensinistrarà amb èxit i el discurs del rei prestigiarà la monarquia en el moment més crític de la II Guerra Mundial per als britànics. Carles d’Anglaterra, net d’aquell rei, el 30 de novembre passat ha parlat en nom de sa mare en la cerimònia de naixement de la República de Barbados, que s’ha independitzat dels britànics. El príncep ha desitjat un futur brillant a aquest país per forjar-se el seu propi camí, no sense abans reconèixer «l’esgarrifosa atrocitat de l’esclavatge» que «taca per sempre la corona britànica».

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Vet aquí un discurs que contrasta amb l’actitud espanyola respecte a les colònies americanes, que continua negant el genocidi i el procés d’imposició supremacista i explotació colonial durant els segles de domini. D’altra banda, l’exquisida neutralitat de la monarquia britànica en el referèndum d’autodeterminació d’Escòcia és a les antípodes de l’actitud de Felip VI respecte a Catalunya. El seu discurs del 3-O hauria pogut condemnar tota expressió de violència, vingués d’on vingués, i no tractar Catalunya com una colònia. Com a cap d’estat li corresponia fer una crida al diàleg entre iguals i no espantar-se perquè fossin les urnes les que decidissin democràticament el conflicte. No ho va fer.

Quan la nit de Nadal Felip de Borbó faci el seu «discurs de rei», podria aprofitar per fer balanç de tantes coses que calen per enfortir la democràcia al seu regne i la cohesió social entre els seus súbdits (millor ser «ciutadans»). Entre d’altres coses, començant per ca seua, demanant perdó per totes les reials conductes gens exemplars i acabar amb el seu propi inveterat autoritarisme. Faria bé que, com a cap d’estat, felicitàs la República de Mèxic pels seus dos-cents anys d’independència i per l’acolliment del govern de Cárdenas als exiliats de la guerra espanyola l’any 1939. Declararia intolerable el clima polític generat per l’odi i la mentida que el nacionalisme estatal atia, dia sí dia també. Reivindicaria el valor suprem de la Constitució en defensa dels Drets Humans i Socials, i de l’interès general front a la sacralització de la propietat privada, i... Açò és somiar truites.