El passat dimarts Vicenç Vidal, de Més per Mallorca, senador per designació autonòmica per les Illes Balears, va anunciar que l’Estat es comprometia a tractar el traspàs de competències de Costes a l’Administració de les Balears dins el primer trimestre de l’any que ve. La notícia, a més de ser motiu de celebració, però, ens hauria de fer reflexionar, tant per les formes amb les quals Vidal ha aconseguit el compromís com també per l’estructura del poder d’Espanya que la maniobra posa de manifest. No cal ni dir que també ens hauria de preocupar el futur de la gestió de la Demarcació de Costes quan es faci des de les Illes. Si s’arriba a fer, els menorquins hauríem tot d’una d’exigir assumir la responsabilitat per via del Consell insular de Menorca.
Diu ben poc de l’Administració central, ja és ben trist, que aquest compromís d’estudi de competències a traspassar s’hagi aconseguit a canvi del suport de Més als pressupostos generals de l’Estat. És a dir, l’«èxit» s’ha obtingut per via del mercadeig o, el que és el mateix, per la via del caciquisme. Amb la justícia a la mà, amb el nostre Estatut d’Autonomia, reformat el 2007, fa molts anys que Madrid ens hauria d’haver traspassat Costes sense necessitat que tinguem de pidolar. Aquest fet posa de manifest l’estructura de l’Estat, una estructura més pròpia del segle XIX que del XXI perquè el poder central actua a voluntat pròpia i no seguint criteris de justícia territorial i respecte a les nacions que integren Espanya. No ens enganyem, si el govern central no hagués tingut necessitat del vot de Més, no hi hauria hagut promesa d’aquest traspàs.
Ara veurem si es concretaran dates per les negociacions o haurà estat aquesta una nova enganyifa, a la qual ja estem malauradament acostumats. No trec cap mèrit al senador, però és que a moix escaldat aigua tèbia li basta. I si es fixen les dates per les negociacions, hem de veure com es concreta el traspàs, és a dir, si l’Estat el dotarà dels recursos necessaris, retallant, com hauria de ser, del Ministeri per la transició ecològica i el repte demogràfic, o en canvi, com ha fet altres vegades en traspassos competencials, donant les espines del peix, mentre el personal de Madrid manté les canongies.
Em fan riure més que plorar els que critiquen el nostre Consell insular de Menorca per l’abundant personal que té (com si la seva dotació en recursos no vingués donat per les competències que té encomanades i fes el seu funcionariat el que li ve de gust) i, en canvi, no examinen els ministeris amb seu a la capital espanyola. Els organigrames consultables per internet dels ministeris ens haurien de preocupar. Només el d’abans esmentat per la transició ecològica té, entre altres, la Direcció general de qualitat i avaluació ambiental, del qual penja la Direcció general de la Costa i el Mar, que té a la vegada tres sotsdireccions i una secretaria, a més de les demarcacions i serveis provincials de costes. Tres sotsdireccions! La qual cosa vol dir, càrrecs polítics per una banda i funcionaris per una altra. No cal ni dir que el raonable seria que, en cas que es concretés el traspàs, la part proporcional del personal, a més dels doblers, anés a la nostra comunitat autònoma. Però, a la vista, dels altres traspassos realitzats, no sol ser així. La competència se’n va, però, com aquell acudit de Capri que deia que en el matrimoni, amb el pas dels anys, l’amor se’n va, però ella queda, el personal quedarà a la capital d’Espanya, seguint consumint recursos.
Ara bé, per bé de la nostra comunitat autònoma i d’Espanya mateix, millor acceptar el traspàs mal dotat que no acceptar-lo. Com es mantenen bé les coses i es fan millor les inversions és des de la proximitat. Des de la llunyania es malbarata. Mantenir la situació actual és arriscar-se a què ens plantin qualsevol dia i de nou una nova passarel·la a les dunes de qualsevol platja, com la que van posar a la de Son Saura de Ciutadella, sense que ningú l’hagués demanat i vulnerant les lleis mediambientals de Menorca. Llençar els doblers.
PER MOR DEL TURISME, tota la nostra línia de costa, sigui des de terra o la mar, pateix una forta pressió humana. Per al moment, és somiar truites pensar amb un decreixement del turisme. I és més, és molt possible que, en cas que es doni quantitativament el decreixement, de poc servirà si el que es manté és un turisme que no vol quedar tancat a un hotel sinó que vol trescar tot el dia amb cotxe per veure platges i postes de sol des dels fars. En conseqüència, les costes necessiten de gestió i de personal per dirigir els volums de gent i d’embarcacions, gestió que, per suposat, s’ha de fer de manera coordinada amb els municipis i la gestió de mobilitat.
És a dir, que en cas que el Consell insular de Menorca arribi assumint les competències de Costes, la gestió s’hauria de fer des d’una gran conselleria de medi ambient i mobilitat, tot un repte, desafiament que pel bé de l’illa implor que es doni quant més prest millor.
