Des de fa 2 anys, les converses giren entre onades de contagis i variants del coronavirus, coronades pel desencís ciutadà i la pèrdua del benestar de les persones. La darrera part de la frase anterior és cruel, però la realitat és que les feines són més precàries, que la puja de l’IPC no va d’acord amb els salaris, i que ens ofeguen constantment, sigui amb la llum o amb els impostos.
Són les primeres Festes que les trobades no rallen de política. En reneguen. I no té res a veure amb la corrupció dels anys anteriors, ni de la regeneració política, el que la fa principalment insuportable és el continu desacord. Cada cert temps apareixen nous actors o actrius que gaudeixen de virginitat política com a principal valor, i no tarden gaire en decebre’ns. En pocs mesos, els veiem amb les mateixes jugades que ens havien escandalitzat i que ens recorden l’aparell clàssic.
Exemple recent: la negociació dels pressupostos a Madrid. Almeida sense Vox, els ha salvat acceptant la comanda dels regidors de Més Madrid ara ubicats al grup mixt. Quatre retocs a l’IBI que afavorien als qui més tenen, carrils bici, i diverses propostes socioculturals entre les que hi ha designar l’escriptora Almudena Grandes com a filla predilecta. Tot regat del manual de les declaracions superficials.
L’absència de sentit i profunditat en la majoria de les pràctiques polítiques ens va allunyant del seu curs. Vivim en un món híper connectat, políticament sense esperit.
