És evident que si mirem enrere podem pensar que hem avançat molt, però ens queda un bon tros de camí davant nostre si volem viure més units, més solidaris, en definitiva si volem ser el que sempre diem: més humans.
No sé si escoltem el que sentim o si ens entre per una orella i ens surt per l’altra sense fer-ne gaire cas.
Fa uns dos mil anys un pescador anomenat Pere, seguidor de Jesús de Natzaret, va prendre la paraula i digué: Ara veig de veritat que Déu no fa distinció de persones. (Ac, 10, 34). Sembla senzill, fins i tot tenim un munt de lleis que avalen que nosaltres, com a societat, estem disposats a seguir aquesta manera d’actuar que Pere atribueix a Déu, tot demanant-nos que fem nostre aquest sentiment tant bàsic com és el de «no fer distinció de persones».
El millor exemple el trobem en la actual i vigent Declaració Universal de Drets Humans, article primer: «Tots els ésser humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».
La similitud entre aquests dos textos que ens venen a dir el mateix amb dos mil·lennis de distància, ens ha de fer entendre que hem d’avançar molt més si volem viure millor. Sí, he escrit viure millor. Parlo de raó i consciència, no de més luxe i seguretat. Parlo de dormir tranquils sabent que hem fet el què calia, tot i reconèixer les nostres limitacions.
Potser és veritat que tu o jo no podem donar aixopluc a tanta gent que fuig de fam i guerra, però sí que podem mirar a la cara amb un somriure al veí acabat d’arribar, sense esquivar-lo i fer veure que no l’hem vist. Per què ens costa tant aquest petit gest que ens fa més humans? S’està perdent fins hi tot el bonic costum de donar el bon dia a qui ens creuem al carrer, si no el coneixem. Llavors mai el coneixerem si el fem invisible.
Ens esborrona veure com moren milers i milers de persones ofegades i diem: no hi ha dret!, però resulta que amb el nostre recolzament votem lleis que posin tanques i fins i tot paguem exèrcits que els empenyin enfora perquè no ens incomodin. Els mateixos vots que van fer possible la Declaració Universal de Drets Humans! Ens cal conscienciar-nos i no enganyar-nos com a societat, però també hem de fer-ho com a persones individualment. Només així anirem avançant cap a una millor convivència. Vivim en una societat de benestar i això és bo. Els nostres avis no tenien moltes de les seguretats que avui gaudim i això és bo.
Si ens convencéssim de no fer distinció de persones, encara seria millor.
Sabem com fer-ho i cadascú al seu nivell pot avançar molt més del que ho fa, o almenys intentar-ho, perquè hi ha moltes persones que necessiten el nostre somriure per trobar raons d’esperança.
