Normal

L’altre dia entrevistaven per televisió un veí del bonic municipi de Gisclareny, situat a la comarca del Berguedà, prop del Pirineu. Gisclareny està considerat el poble més petit de Catalunya on hi viuen tan sols 27 persones. Alt com un Sant Pau, l’home explicava com podia davant de càmera que les seves dues passions eren observar fòssils marins (fa milions d’anys aquelles muntanyes estaven colgades d’aigua perquè allò era un gran oceà) i tocar el clarinet tot sol en una cova enmig del bosc. Molt normals no són aquestes aficions, oi? Li preguntava el periodista amb to burleta. Ell li va respondre de seguida: Això de normals o no normals és un concepte que no hi estic d’acord. En tot cas són poc habituals, i en això et dono la raó però resulta que a mi m’agraden, saps? El periodista va assentir amb el cap i a mi personalment, em va fer reflexionar que massa vegades, emprem la paraula normal o no normal per jutjar les coses quan hauríem d’acostumar-nos a dir més aviat habitual o poc habitual. Normal estigmatitza més del que ens podríem pensar i estandaritza comportaments que a la llarga, acaben segurament avorrint. El món evoluciona i el que abans ens semblava d’una manera, ara té una altra mirada, ja ho sabem. El vídeo dels petits plaers que promociona Menorca i que roda aquests dies per les xarxes, posa precisament l’accent (m’he cansat d’emprar posa en valor!) en les petites coses que pel fet de viure aquí, considerem habituals (o normals) i ens fan feliços però que segurament molta gent, pugui considerar un luxe. Els petits plaers que formen part d’aquest intangible que ens ofereix l’illa als qui la gaudim i que segurament després d’un confinament i una pandèmia cotitzen més que abans.