Nascut a Barcelona es novembre de 1959, encara que se sent mallorquí, català i europeu, en Josep Manchado Rojas ha estat notícia aquests darrers dies a sa premsa balear. Llicenciat en Geografia per sa Universitat de ses Illes Balears, on va ser professor associat de 1996 a 2001, se defineix a si mateix com un «anarquista moderat per s’edat».
Apassionat des viatges, de sa naturalesa, sa fotografia i s’ornitologia, se considera un «llibertari d’esquerres», tinguent com a referents pensadors individualists com Ricardo Mella, Max Stirner o Henry Thoreau. Va ser expulsat de la OJE i de sa Cruz Roja de la Juventud, fundant amb es seus companys es col·lectiu anarquista Talaiot Corcat. Dita entitat encendria sa metxa de sa reivindicació per sa protecció des parc natural de Sa Dragonera en ets anys noranta. De més al·lotot va ser detingut per sa policia, concretament el 1977 quan va formar part de s’ocupació de s’illot andritxol perquè no l’urbanitzassin. Entre protesta i protesta va arribar es servici militar. En sortir de s’exèrcit, Manchado donaria es bot an es ciclisme on s’hi dedicaria en cos i ànima durant quasi una dècada, arribant a ser campió de Balears dues vegades, participant en més de cinc-centes carreres i arribant a competir contra es gran Perico Delgado.
Ja com a geògraf, tornaria a sa política en ets anys noranta, acumulant una llarga trajectòria vinculada a s’ecologisme i a s’urbanisme de ses Balears, sent membre de sa junta directiva del GOB i director insular d’Urbanisme i Ordenació des Territori des Consell insular de Menorca, deixant una forta peuada a sa nostra illa, ja que va ser un des responsables de dissenyar sa Menorca actual amb sòl rústic radicalment protegit.
Així idò, aquell «anarquista moderat per s’edat» se va deixar seduir fa més de sis anys pes discurs reivindicatiu d’aquell Podemos que havia de tomar el cielo por asalto, a on entraria a militar ocupant càrrecs de pes a Balears. Però passat es temps, as cap de sis anys de bona feina resulta que aquell partit primitivament assambleari ha cessat de manera fulminant a Josep Manchado. I lo més trist de tot és que se n’ha entemut oficialment per sa premsa; s’executiva podemita no va tenir ni sa decència de convocar-lo a una reunió per comunicar-li sa decisió en persona.
Podemos no s’ha carregat a Josep Manchado per fer «declaracions intolerables» com diu el PP sinó per sa senzilla raó d’atrevir-se a opinar diferent a s’establishment en un tema tabú com sa gestió de sa pandèmia. Fet que demostra que Podemos ja és un partit més des sistema, de la casta, i que sa censura podemita no es diferencia un pèl de sa dets altres partits amb aquest tema. Sa RAE ja pot anar baratant sa definició de negacionista per sa de «Vocablo despectivo que se utiliza de forma institucionalizada y totalitaria para menospreciar, humillar, segregar o perjudicar a quien se atreve a cuestionar la versión oficial de un determinado fenómeno».
En Josep ha tastat sa censura des poder i s’ha guanyat oficialment es carnet de pària. Però també sa llibertat d’opinar lliurement sense cap corsé estalinista de color lila, vermell o blau que l’imposi com ha de pensar, com s’ha de sentir i com s’ha d’expressar.
