Els humans som éssers lingüístics i històrics. És a dir, interactuem fent servir la llengua, la qual no tan sols varia geogràficament (n’hi ha unes 7.100 en el planeta) sinó que també presenta cada idioma una gran variabilitat en quant als significats de les seves paraules. I és que cada llengua, entre signe i significat, presenta un riquíssim camp de significants. Només vivint plenament un idioma (aprenent-lo, interactuant amb els seus parlants i estudiant-lo) fa possible entendre els seus jocs de paraules, metàfores, metonímies i altres recursos. De la mateixa manera que una habilitat manual mai s’arriba a aprendre del tot, un idioma igual. Per altra banda, els humans som històrics sense ser plenament conscients de ser-ho. I és que l’espècie Homo sapiens encara que no varia amb els anys, sí presenta una gran variabilitat d’embolcalls de costums segons èpoques. En el segle XIX i a inicis del XX, es va arribar a creure en l’existència del determinisme biològic per explicar la variabilitat de cultures, però, mercès a contribucions com les de l’alaiorenc Joan Comas Camps, es van desestimar les teories racistes per acientífiques. Només hi ha una espècie, l’Homo sapiens, la qual té la característica de desenvolupar formes de vida molt diverses segons geografies i història.
HA CONTRIBUÏT (i contribueix, perquè el racisme per incultura encara és persistent), a que tinguem idees que reforcen idees de natura biològica en l’espècie el fet que, amb el pas de la història, es donen canvis de costums sense que es donin canvis d’ús de paraules. L’habitual, estudiant el pas de les societats, de generació en generació, és que es continuïn, amb els canvis d’hàbits, fent servir els mateixos mots. Imperceptiblement, així, es veu reforçada la continuïtat. Només a base d’hores d’estudi entre papers, es veu que els significats dels conceptes en els idiomes amb el pas dels anys es desplacen i presenten diferències respecte a anys anteriors, la qual cosa succeeix perquè es donen canvis en les posades d’accent en el joc de la variació de la taula d’escacs dels significants. L’historiador ha de tenir, per açò, perspicàcia filològica a l’hora d’estudiar les societats al llarg de la història, com també cada conjuntura, i ser conscient que la natura real de l’home és un embolcall cultural (en el sentit antropològic del terme) d’una gran variabilitat històrica. Ensenyar a aprendre a viure amb les diferències ha de ser la consigna de l’historiador per contribuir a formar el valor de la tolerància.
Ve al cas aquesta reflexió perquè a l’hora de fer recerca sobre els costums i els seus canvis, també les festes, cal posar ulls fits a tot. No em valen els treballs que es conformen en la mera descripció, com si els hàbits caiguessin del cel, perquè són poc reflexius i amaguen moltes vegades interessos inconfessables. Un canvi d’ideologia o mentalitat en una societat, i el posar l’accent més en un valor que en un altre, és cert que es pot donar per carambola, també per raons fortuïtes (ja fa molt de temps que ho sabem, els homes fan la història, però no en són senyors del tot), però és ben real que no es poden descartar d’entrada altres raons, com les polítiques. Hi ha molt d’interès en amagar la política a l’hora d’estudiar les festes i els estudis folklòrics a ca nostra n’han estat molt, molt i molt responsables.
QUE LES FESTES DE SANT JOAN de Ciutadella són un fenomen identitari pels ciutadellencs és indubtable. Només hi ha que assistir a una conversa entre gent de ponent sobre la temàtica per constatar-ho. La temperatura ambiental de la tertúlia puja en qüestió de dècimes de segons i la situació pot arribar a explotar si algú gosa proposar el canvi d’alguna cosa de la celebració. Ara bé, més difícil és arribar a destriar els valors més estimats que els ciutadellencs veuen reflectits en les seves festes. No n’hi ha un, n’hi ha molts i a més organitzats de manera jeràrquica. Però, a base de donar voltes al tema, intentant fer llista d’aquests possibles valors, un em sembla que ja tinc identificat. És el del valor de la pròpia iniciativa, que malauradament es mou sense plena consciència que té un revers: l’individualisme més egoista.
El valor de la pròpia iniciativa el trobem ben manifest en la defensa que es fa, tot apel·lant a la «tradició» i al «costum de tota la vida», a que la gent porti cadires dalt el passeig del Born per veure el Caragol el dissabte de festes. Per suposat que tots els valors són defensables, però també s’ha de reconèixer, per ser tolerants, que entre els que estan en joc n’hi pot haver d’irreconciliables i que s’han mogut al llarg de la història. No val que en defensa del valor a la pròpia iniciativa, se’ns amaguin altres, que s’han manifestat en altres moments de la història. I és que de conèixer la història, la real, la concreta, no la que s’amaga darrera «de tota la vida», es pot ponderar un valor diferent, com és el de la iniciativa de la comunitat, i es pot defensar el valor a la pròpia iniciativa amb més tolerància i respecte a la discrepància.
I ÉS QUE ABANS DE LA GUERRA CIVIL, la posada de cadires per contemplar el caragol era organitzada per l’Ajuntament de Ciutadella amb la finalitat de llogar-les per treure doblers per l’hospital municipal. Va ser amb el Franquisme, que va despullar els ajuntaments de competències i d’iniciativa popular, que el consistori ciutadellenc va deixar d’organitzar la posada de seients en el Born. Així, és la política, el Franquisme, la qui va propiciar de manera institucional el valor de l’individualisme més poc reflexiu i va esbandir altres valors, ben igualment legítims, com són el valor de la comunitat en ple. Amb Franco, els costums de posar les cadires es van mantenir, però els significats, van canviar. Amb el Franquisme, el folklore va ser objecte de posades d’accents i colors determinats. Tots els trets identitaris tenen història, i molts amb arrels polítiques, encara que molts facin l’esforç per no veure-les i impedir que altres les vegin.
