No havia sortit encara de la dutxa Rafa Nadal després de guanyar a Austràlia i ja estaven actives un parell de polèmiques virtuals al respecte i la proposta de posar el seu nom a l’aeroport de Palma. Les xarxes socials tenen coses bones, però entre les dolentes destaquen que tot ho fan immediat, exagerat i polèmic.
Tal vegada per l’efecte de les presses pròpies de les xarxes, d’un temps ençà tenim un desfici per reconèixer trajectòries vitals. En alguns casos, com en el recent trist episodi d’Almudena Grandes, la falta de distància i serenitat deriva en controvèrsia. Les innecessàries urgències no deixen calibrar com caldria els mèrits (per bé o malament) i magnifiquen la batalleta estúpida, el fang polític, fílies i fòbies.
A Espanya set aeroports tenen noms de persones il·lustres, quatre d’ells batejats en els darrers tres anys. Un desfici. Per als hospitals, centres educatius, sales de cultura i espais esportius se solen posar noms de persones del mateix àmbit. El d’aviació és un camp més obert. Els aeroports a Espanya són per a tres poetes, dos polítics, un artista i un esportista. A Polònia hi ha un papa. No hi ha pilots i enginyers aeronàutics que ho meresquin? Pot ser, però la raó és que els aeroports tenen una categoria molt superior a una escola o a unes pistes de tenis en l’escala de les distincions a persones. Són els nous temples, les piràmides egípcies de la modernitat.
Per açò, amb el tema Nadal és recomanable calma i reflexió objectiva. És just i necessari que la societat reconegui les persones que destaquen, així i tot no hem de deixar-nos endur per les presses ni per l’emoció del darrer set. Una trajectòria vital s’ha de valorar amb perspectiva, amb la percepció clara de la seva transcendència intergeneracional. Amb ocurrències en calent només posam la persona al mig de la discussió de taverna en què s’ha convertit tot, gràcies sobretot a la contagiosa histèria de les xarxes socials. Per cert, tenc una idea per a l’Aeroport de Menorca. L’he publicada a Twitter.
