Fátima Báñez va ser la ministra de Treball del PP que va dissenyar la reforma laboral de l’any 2012, una norma reclamada per la Unió Europea i avalada per la majoria absoluta del Congrés. Tot i les crítiques que va suscitar al seu dia —amb una vaga general que va ser un fracàs per als sindicats— el temps ha demostrat que va ser clau per modernitzar la regulació del mercat de treball a Espanya.
A més de la creació de llocs de feina que va seguir a la seva aprovació, la prova definitiva de la seva utilitat ha estat la flexibilitat que han tingut les empreses per sobreviure a la pandèmia de la covid-19 sense veure’s abocades a fallides i acomiadaments massius com va passar en totes les crisis anteriors. El mateix govern del PSOE i Unides Podem ha fet bandera dels seus resultats.
Però en aquest cas, com en d’altres, la realitat va per una banda i la propaganda per una altra. La coalició de govern es veia obligada a mantenir de cara a la galeria el discurs que aquella reforma laboral havia estat una atrocitat per als treballadors i havia de ser derogada. Fins i tot s’hi van comprometre per escrit amb Bildu. Al final, tot ha quedat en paper banyat.
El cert és que l’acord a què han arribat la patronal i els sindicats per a modificar-la, amb la mediació de les vicepresidentes Nadia Calviño i Yolanda Díaz, ha mantingut l’essència del text al mateix temps que intenta resoldre un dels grans problemes que persistien: l’excessiva temporalitat i l’abús en la subcontractació. La pròpia Fátima Báñez, ara a la CEOE, va intentar sense èxit que el PP hi votés a favor, com va fer Ciutadans. Hauria estat la forma més intel·ligent de desmuntar el discurs trampós del govern.
Però l’estratègia de Pablo Casado ha estat una altra, amb el resultat que tots vam poder veure la setmana passada al Congrés. Fent el ridícul amb un diputat que no sap el que vota des de casa i permetent que Pedro Sánchez s’apunti una victòria que en realitat és una claudicació: la derogació que havia promès s’ha quedat en una minirreforma. Per al bé de tots.
