Més enllà de les consideracions sobre el contingut concret de la Reforma Laboral, l’episodi de la seva aprovació en el Congrés dels Diputats ens estimula a la reflexió. No tant pel fet que la ratificació de la norma fos en temps de descompte i per error del contrari, sinó pel paper dels equips en joc.
La reforma no ha estat finalment allò que volia Unides Podem, però segons explicava Yolanda Díaz, s’ha arribat fins on podia arribar amb els 35 diputats d’UP en relació als 175 necessaris per tombar l’anterior llei del PP. No és la meta perseguida, però es millora la situació dels treballadors creada per la dreta i no impedeix avançar més. Això, segurament, ha passat en totes les decisions que s’han hagut de consensuar. A favor de Yolanda Díaz i el Govern hi jugava el fet que s’havien sumat a l’acord els empresaris i els sindicats majoritaris, la qual cosa indica també voluntat de compliment i acceptació de les noves regles de joc en les relacions laborals. Per primera vegada en la història, una norma d’aquesta transcendència obtenia la unanimitat de la majoria de govern i dels principals agents socials. La ministra de treball, que està demostrant una capacitat de negociació i govern que ningú no nega, deia ... ara hem arribat fins aquí, en el futur, amb una correlació de forces més favorable, podrem anar més enfora.
Independentment del què trobem cadascú de nosaltres, l’exercici del govern en una majoria plural és això. És així des del moment que Unides Podem va decidir governar conjuntament amb el PSOE amb dos objectius: aplicar fins on fos possible les propostes defensades en el programa electoral i evitar que el PSOE pactés amb el centredreta que representava C’s, quan Pedro Sánchez feia nombres nit i dia. Dins Unides Podem hi ha bàsicament tres famílies: la de Podem, la d’Alternativa Verda i la d’Esquerra Unida. Per la seva part, dintre de Podem també hi havia inicialment tres famílies, de les quals dues han deixat la formació, Más País i Anticapitalistes. D’aquests partits, només Esquerra Unida tenia una certa experiència de govern, a ajuntaments, a diputacions, a comunitats autònomes; en canvi, Podem, al ser un partit nou, no. En certa manera, les contradiccions en el sí de Podem neixen del fet de governar. Només pensar que en set anys ha passat de no existir a governar a Espanya ens dona una idea de l’esforç que això suposa. Probablement, si l’acord de govern hagués estat entre el PSOE i C’s, els treballadors i les classes populars ara estarien pitjor i UP ara estaria electoralment millor. Això no obstant, mai no hem d’oblidar que els partits es presenten a les eleccions per governar, per desenvolupar els seus programes de govern que, en el futur previsiblement seran plurals, o sigui, amb l’acord amb altres partits. Em ve ara al cap el cas d’Alaior. En les eleccions de 2003 van sortir sis regidors del PP i sis del PSOE, i un regidor d’Esquerra Unida, que era jo. Aquell mandat vam quedar a l’oposició perquè el PSOE no va voler que entréssim a la Junta de Govern. El resultat va ser que, quatre anys després, el PSOE no va tenir més remei que obrir la Junta de Govern a Esquerra Unida. Que vull dir amb açò? Que els acords de govern entre diversos partits sempre venen condicionats per la correlació de forces, no inspirats per l’altruisme. Amb el govern actual tenim el millor exemple: Pedro Sánchez va convocar les darreres eleccions perquè no volia acceptar un govern amb Unides Podem. El resultat va ser que després el va haver d’acceptar sí o sí. Després, quan es governa, és important que les parts dialoguin i es posin d’acord sense perdre de vista la mesura de la seva força i representativitat. Alerta quan un partit que es veu amb un vot decisiu li dona més valor del que té, a la llarga sol sortir malament.
Aquests dos anys de govern a Espanya és això. La presència d’Unides Podem al govern ha suposat avanços socials i d’altre tipus innegables: l’increment del 30 per cent del salari mínim interprofessional, la llei denominada Només sí és sí, la creació de l’Ingrés Mínim Vital, la posada en marxa de l’Escut Social davant la crisi del coronavirus, el posar límits a la publicitat de les apostes esportives i jocs d’atzar, la reducció de les taxes acadèmiques universitàries, l’inici de la tramitació de la llei de la vivenda, la llei de protecció i drets dels animals, la llei de canvi climàtic i transició energètica, l’establiment de preus mínims en els productes agrícoles, la llei de salut mental per a garantir l’atenció pública, la prohibició del comiat per la falta al treball per baixa mèdica, la regulació de l’eutanàsia, la llei de memòria històrica, etcètera. Està clar que són decisions que no agraden a la dreta i que, en molts casos, el nivell d’efectivitat radica en la seva execució. Es podria haver anat més enfora o es podia haver quedat més curt, però el que és segur és que sense UP serien diferent. I sabem que si Unides Podem tingués 70 diputats i diputades i no 35, el resultat seria un altre. Des de l’esquerra ens hem de mirar els resultats com satisfactoris o insatisfactoris en relació al context en què es produeixen.
A casa tenim un exemple. A les Illes Balears es conforma un govern plural entre el PSOE, majoritari, i Unides Podem i Més per Mallorca. A l’oposició queden C’s, PP, Vox i Més per Menorca, i altres diputats. El programa de govern no pot ser el programa electoral de cadascun dels partits que el formen, sinó el punt d’encontre entre aquests programes electorals. Acusar a un partit de no complir el programa electoral tindria sentit si aquest partit posseís la majoria absoluta per prendre decisions de govern sense dependre de ningú. A més, els programes electorals es fan en un context blanc, sense interferències ni circumstàncies conjunturals (quan es va fer el programa electoral de 2019 encara no havia esclatat la covid), que els responsables d’executar-los es troben en el dia a dia. A diferència del Consell insular de Menorca, Més per Menorca va decidir no governar a les Illes Balears. Això va ser possible perquè Més per Mallorca i Unides Podem van decidir comprometre’s en el govern amb el PSOE per un govern de progrés.
