Quan al Temple de la Sagrada Família s’aixecava l’Estel de Maria, o Estrella, que també és correcte, era d’admirar el treball de les enormes grues que, ben conduïdes, anaven encastant al seu lloc aquell enginy de grans dimensions que seria, i ja, és un nou símbol de la ciutat.
Després va venir l’acte de benedicció i encesa, que milers de persones varen poder veure «in situ» i milions a les televisions. Un espectacle meravellós que omplia d’orgull a tècnics i ciutadans, i d’admiració a la resta.
Vaig sentir més d’un comentari de persones que van voler immortalitzar la nova torre amb els seus mòbils o càmeres de fotografia i es lamentaven de la presència de les grues que «els feien nosa» per aconseguir l’enquadrament de l’Estel, sense més fons que la capa de la nit, i com a molt la lluna acompanyant l’estrella nou vinguda.
Gràcies a aquestes grues, el cèlebre Temple avança de manera que ni en el millor dels somnis hauríem pensat. És prou coneguda la frase «això dura més que la Sagrada Família», referint-se a una obra que es considera inacabable, com les antigues catedrals que podien trigar segles a construir-se. Les noves tècniques han trencat aquest trencaclosques del temps i en pocs anys es pot fer el que volia segles i esforços humans, que avui fins i tot en diríem forassenyats, pel que significava de feina brutal pel cos humà amb un cost fins i tot de vides, en molts casos.
Sé que hi ha comentaris per a tots els gustos, que si la deixaria com està, que no són temps de fer temples tan espectaculars, que si és una despesa excessiva. També d’altres que hi són a favor, uns pel seu significat, d’altres pel que significa per la ciutat i molts pel legítim orgull de ser testimonis d’una obra única i de gran reconeixement universal. Tot s’hi val i si hi ha un gran debat vol dir que hi ha un gran interès.
El que jo defenso en aquest escrit és l’aportació silenciosa d’aquests grans robots que l’enginy humà empra amb tanta precisió i que ens han d’omplir d’esperança en què molts dels lectors actuals d’aquest article podran admirar, segurament acabada, l’obra d’un gran artista i visionari com va ser l’Antoni Gaudí, de qui un autor en va dir «l’arquitecte de Déu».
A mi les grues no m’han fet nosa, més aviat m’han confortat, pensant en què encara tenim, com a societat, empenta i ganes de fer grans obres que quedin per la posteritat i que, endemés del seu símbol inequívoc, donin a la ciutat encara més bellesa que la fan ser una joia de l’arquitectura i dels sentiments, perquè quan un mira amb ulls clars i ment neta la magnificència d’aquest temple, l’esperit s’eleva i ens fa admirar la potència de l'ésser humà quan dedica l’esforç i l’enginy a l’art i a l’esperit.
Per tot això, i tot i que no en tindré resposta, dono gràcies a les grues que fan companyia mentre hi ha feina i que es retiraran, quan sigui hora, sense demanar cap reconeixement.
Ja vindrà el dia en què es podrà fer la fotografia desitjada.
Però ara, mentre els veig movent-se, són per a mi les grues de l’esperança.
