Entrant en matèria, diu Servera que totes ses llengües necessiten aportacions econòmiques de ses administracions públiques per sa seua protecció i promoció, i posa s’exemple de que «fins i tot una llengua com el castellà, que la parlen prop de 500 milions de persones al món (!), rep el suport econòmic de l’Estat espanyol», arribant a sentenciar que li sembla ridícula sa xifra d’1,7 millons d’euros -Déu n’hi do! Pens jo- que es gasta d’Estat en traduir ses cartes d’Hisenda des castellà an es gallec, es basc, es català o es valencià.
No és cert que totes ses llengües necessitin ajudes econòmiques de s’administració pública. Una cosa és que es polítics destinin exagerades quantitats de doblers públics en qüestions lingüístiques, i una altra que aquestes siguin necessàries. Sí, és un fet que es nostros governants gasten bona part de lo que mos roben via imposts en subvencions públiques per associacions, empreses, traduccions i altres herbes que teòricament fan feines lingüístiques, però açò no significa que estigui ben fet ni que sigui necessari o vital per sa població.
Sí, consider que s’Estat gasta massa doblers en traduccions inútils i innecessàries com traduir cartes d’Hisenda escrites originalment en castellà. Ho consider un autèntic disbarat que es fonguin quasi 2 millons d’euros en açò quan se podrien destinar a coses molt més necessàries. En cap moment qüestion es dret que hauríem de tenir es ciutadans a accedir a certa documentació oficial en sa seua llengua, i dic hauríem perquè a Balears no se respecta es nostro dret a viure en balear. Però una cosa no lleva s’altra. Tranquil·lament, sa documentació feta a Balears podria ser bilingüe (balear-castellà) mentres que sa feta per part de s’Administració central no hi ha cap necessitat de que ho sigui, ja que tots entenem s’espanyol.
El sr. Servera remuga perquè moltes institucions de s’Estat tenen sa seua web en català i en valencià «¡com si fossin idiomes diferents!». Però resulta que oficialment es català i es valencià són dos idiomes diferents, encara que açò no li agradi. Basta llegir s’Estatut d’Autonomia de sa Comunitat Valenciana. Article sext (no sisè): «1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat». Aixiques arribam as punt octau de s’article sext: «L’Acadèmia Valdnciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià». Després es filòlegs i ets historiadors discutirem sobre si es català, es balear i es valencià són es mateix idioma o són llengües germanes, però açò ja són figues d’un altre paner. Sa qüestió és que oficialment, mos agradi o no, es valencià és s’idioma oficial de sa Comunitat Valenciana i s’ha de respectar sa identitat lingüística des nostros compatriotes valencians.
Ralla també el sr. Servera d’escriure en mallorquí o menorquí com escrivia el sr. Francesc de Borja Moll. No sé si sap que en Borja Moll firmava Mahó i no «Maó» fins a finals de sa seua vida, com se pot comprovar a un llibre firmat per ell a sa Biblioteca Pública de Mahó en ets anys setanta. Per tant, celebr que el sr. Servera sigui partidari des topònim històric de Mahó amb hac com ho era en Borja Moll, encara que no sé què en pensaran d’açò es seus companys del PSM. Per altra banda, ¿per què no cita vostè a Joan Benejam Vives o a Àngel Ruiz i Pablo, dos escriptors menorquins que escrivien en sa nostra llengua menorquina? ¿No són ells «ciutadellencs o menorquins compromesos amb la seva llengua» i en canvi sí que ho són en Moll o en Melis perquè escrivien en català estàndard? ¿O serà perquè Mestre Joan Benejam tenia ben clar que es menorquí no era un dialecte des català, com va deixar escrit a Ciutadella Veya l’any 1909?
Sigui com sigui, una cosa és destinar fons públics a preservar un idioma o una cultura, i una altra molt diferent és gastar-se 1,7 millons d’euros en traduir cartes d’Hisenda quan tots entenem es castellà, idioma oficial d’Espanya i per tant, de tots ets espanyols.
Clar que sí que podem discutir des doblers públics que mos costa sa Casa Reial o ses ajudes a sa tauromàquia. ¿I per què no rallam des doblers públics que mos costen es sindicats -que haurien de viure de ses quotes des seus afiliats-, ses entitats nacionalistes multisubvencionades com s’OCB o ACPV, o des millons d’euros públics que mos costen ses ràdios i televisions públiques innecessàries com IB3, Canal Sur, Telemadrid o TV3 que haurien de ser privades’ i no viure a costa des ciutadans?
En definitiva, ses llengües no necessiten subvencions públiques de s’Estat, sinó que s’Estat respecti es drets des seus parlants a viure en sa seua llengua materna sigui es català, es balear, es valencià, es gallec o s’espanyol. Perquè jo no estic obligat a finançar econòmicament amb es meus imposts sa preservació des català o es valencià, sinó que estic obligat a respectar es dret des valencians i catalans a viure a ca seua en s’idioma que els hi doni la gana. I s’Estat, en tost
