A «Campos de Castilla» Antonio Machado ho va dir en vers: «El numen de estos campos es sanguinario y fiero». Mirava els horitzons inabastables de l’altiplà i s’imaginava exèrcits que hi havien batallat. Res a veure amb el jardí d’Adam i Eva, sinó, més tost, «tierras para las águilas, un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín». El caïnisme, el crim d’odi entre germans, la llegenda dels Alvargonzález... El poeta, allà per la segona dècada del segle passat, ensumava ja la sang que vessaria una brutal guerra civil desfermada per fer valer els privilegis dels de sempre?
Passà aquella corrua de mort, caigueren damunt el país silencis de cementeri, s’ofegà la llibertat en una dictadura assassina inacabable, succeí l’esperança dels canvis necessaris, però aquell trànsit cap a no se sap on ens deixava una democràcia malmesa, avui qualificada d’mperfecta. Uns sector de l’Església nacionalcatòlica, un militarisme nostàlgic d’imperialismes impossibles, unes elits econòmiques xuclant de la mamella de «la mare pàtria», uns polítics tan espanyolistes com corruptes i... uns alts magistrats que han fet de la justícia el braç executor dels seus interessos i que acaben d’aconseguir per a Espanya el títol de «democràcia defectuosa», segons l’anàlisi anual de «The Economist»...
En aquest marc panoràmic, assistim astorats a la brega ‘goiesca’, a garrotades de cec, entre Isabel i Pablo, en un nou episodi nacional que hauria escrit amb delectança Pérez Galdós. Són les guerres dins el partit més corrupte d’Europa (no és cap judici valoratiu; és la veritat que callen els turiferaris al servei del poder: Gurtel, Púnica, trames valencianes, madrilenyes, etc.). Ayuso o Casado, «tanto monta, monta tanto en este reino de llanto».
Tanmateix, allò que més desconhorta qualsevol persona cívica és que, en el fons, no canviïn les conductes ni es castigui a les urnes la pocavergonya. Al votant nacionalespanyolista (quan sorgirà una dreta civilitzada i democràtica en aquest regne, on fins i tot un rei aixeca sospites de brutor?), no sembla afectar-li gaire la pudor de claveguera; potser el covid li ha perjudicat l’olfacte o bé és que se’n fum de tanta sevícia. Açò sí: opta per lideratges ‘forts’ (!).
Temps enrere es va fer famós Juan Guerra, germà d’Alfonso (memòria o oblit?); avui es parla de les comissions ‘aconseguidores’ de Tomás Díaz Ayuso, germà d’Isabel, i dels espionatges. Per a personatges de còmic, millor Mortadel·lo i Filemó, detectius de la T.I.A. (Tècnics d’Investigació Aeroterràquia).
