Avui fa exactament cent anys que Joan Benejam ens va deixar. Professor d’escola, escriptor d’obres divulgatives pels fillets, dramaturg, editor i republicà de gran compromís cívic amb Ciutadella, mestre Benejam va marcar generacions d’alumnes i encara avui genera transversals sentiments de simpatia, especialment pel llibre de records «Ciutadella vella»i l’obra de teatre «Foc i Fum», totes dues escrites en català de Menorca. Tanmateix, però, ben pocs estudis crítics han merescut les seves aportacions i idees, raó que cal cercar en primer lloc en la precarietat en què es troba sotmesa la investigació humanística en general i molt remarcablement la realitzada en la nostra llengua, menystinguda per raons polítiques. I, en segon lloc, com a resultat d’açò, als complexos provincians, per un concepte d’honor malentès, generat pel fet que visquem encara sense sobirania cultural i política. Les cultures que viuen a la defensiva, tot procurant sobreviure, canten les glòries dels seus autors i no gosen sotmetre a anàlisis crítics les seves figures intel·lectuals rellevants per por a rebre, si s’arriben a fer, acusacions de fer el joc als oponents.
Han succeït molts esdeveniments des de la mort de Joan Benejam, la societat menorquina en cent anys ha canviat moltíssim i les idees que eren joves en temps del mestre han madurat perquè han viscut les experiències de la realitat més concreta del pas del temps, com també s’han omplert de pols. Però precisament perquè avui el republicanisme torna estar damunt la taula, és interessant estudiar les seves arrels més profundes amb la intenció sempre de veure-hi més clar. Dialogar amb el republicanisme del temps del pedagog hauria d’estar a l’horitzó si es volen bastir projectes democràtics amb coneixement de causa. Així mateix, el fet de la diglòssia que va patir el pedagog i que malauradament va reproduir, és encara una realitat viva que mereix estudi. Els conceptes pedagògics que va esperonar també estan presents. Les idees, siguin encertades, equivocades o, el més normal, plenes de clars obscurs, són transversals malgrat el pas dels anys. A vegades, morta una generació, tenen pinta de morir, però sobreviuen perquè queden en les biblioteques i les seves llavors germinen de nou en noves terres. Per aquesta raó, no hi ha res més equivocat que posar els escriptors en mausoleus i vitrines, intocables. Joan Benejam és més viu que mai. Som partidari de procurar incentivar sempre la crítica interdisciplinar i de treure els morts dels sepulcres. De no fer-ho, som nosaltres els morts en vida, castrats per complexes.
«Foc i Fum» és no tant sols una fita de la dramatúrgia menorquina d’interès pels filòlegs i estudiosos del teatre sinó també, des que és objecte de memorització per una grandíssima part de la societat de ponent i és representada de manera ininterrompuda des de 1976, una clau de volta de l’inconscient col·lectiu ciutadellenc. El fet identitari santjoaner s’ha format de manera sedimentada, no de cop, i l’obra de teatre de Benejam n’és un nus del complex teixit. Per tant, la recepció i reproducció del text teatral avui no es pot entendre sense posar ulls fits al context ideològic de Ciutadella i el seu inconscient, aliè al text imprès. El públic reviu el text teatral traient significats d’una complexa trama de significants i que l’arribar a transcendir.
El pedagog va veure publicat «Foc i Fum» el 1885. La intenció de l’autor va ser pintar un «quadro de costums», és a dir, una història amb caràcters de ser real, versemblant. Per fer-ho va ser atent al vocabulari i a les expressions de carrer. Ara bé, per tenir una visió perspícua cal llegir la comèdia a contrapèl per imaginar altres [im]possibles Focs i Fums. Val la pena ser atents als personatges, al guió i al context històric per veure-hi clar i destapar que altres guions haurien pogut ser escrits per Benejam.
D’entrada cal remarcar que en l’obra els caràcters morals coincideixen en oficis que són travessats al seu torn per classes socials. Na Francisca, que cerca un jove per l’amor i el matrimoni, és filla de l’amo en Joan, un pagès. En Rafel, festejador de na Francisca, és sabater. En Bartomeu també és pagès i en Toni és un personatge humil i d’economia precària. El teló cau amb la sentència de na Francisca, que uneix festes amb emoció amorosa: «Benhaja aquella festa, / sa festa de Sant Joan, / que vaig obrir es meu cor a un amor lleial». La caracterització i el final són importantíssims per entendre l’inconscient col·lectiu ciutadellenc.
Mereixen atenció d’entrada dues qüestions. En el quadre de Benejam, no hi ha ni nobles, ni ciutadans ni capellans, tot i que en la vida quotidiana de Ciutadella de la seva època hi eren ben presents, influint en idees polítiques i morals a les capes populars. El caciquisme era la norma i bé la va patir el mestre. Al no treure’ls en l’escena, el dramaturg dona protagonisme a les classes populars, cosa que a l’època és ben remarcable i republicana, però a costa, des del moment que no mostra els clars obscurs, d’amagar problemes profunds, convertint la història de na Francisca i en Bartomeu en un bell conte de fades. Per altra banda, hauria pogut caracteritzar moralment els personatges sense fer-los coincidir amb classes. És a dir, en Rafel hauria pogut ser també un pagès i ser també colorejat de poc feiner. O na Francisca haver estat caracteritzada de filla de sabater. I anant més enfora, també els hauria pogut caracteritzar moralment mantenint les classes però fent capgirar la història, per exemple, que la pagesa hagués acabat en mans d’en Rafel tot i ser un calavera.
Amb la intenció de fer una peça teatral per entreteniment, mestre Benejam va posar l’accent en el rousseaunisme, la idea de l’il·lustrat francès del segle XVIII per la qual naixem bons i és la societat que acaba pervertint-nos, estimant així la innocència dels pagesos, idea que va acabar sent assumida pel conservadorisme agrari. Així mateix, els vidres des dels quals va contemplar les escenes eren de simpatia i estima vers els personatges. Mai arriba a fer sang del tot amb en Rafel. És més, si el personatge del sabater fa riure és perquè també té un punt d’innocentot. Fins quin punt el rousseaunisme de Benejam era realment sentit o només estratègic, per complaure? Caldria estudiar-ho bé tenint en consideració altres textos seus. Però és indubtable que si «Foc i Fum» presentés un guió diferent i en el que en Rafel hagués guanyat l’amor de na Francisca, l’església ciutadellenca i les classes terratinents haurien vist una amenaça política i haurien condemnada l’obra. Ben segur, tampoc hauria tingut èxit popular perquè Ciutadella ni llavors ni ara s’ha desprès dels ideals del ruralisme rousseaunià. Ponent no va aconseguir una menestralia ni cultural ni política autònoma.
La desfeta del món de la sabata a partir de la segona meitat de la dècada de 1970, conjuntura que coincideix amb el fet que «Foc i Fum» passa a ser representat com si es tractés d’un element imprescindible més de les celebracions de cavalls, la desindustrialització, com també la crisi del camp i la terciarització paradoxalment han fomentat el sentiment de nostàlgia, un sentiment de nostàlgia que no beu del coneixement concret la història real sinó de la idealització dels pagesos i de la vida camperola.
Si una obra teatral viva, entenent com a viva la que és contínuament representada, és un reflex d’algun aspecte del poble que la munta, sigui sociològic o ideològic, la conclusió és clara: «Foc i Fum» prescriu i a la vegada alimenta ideals, que arriben a ser codis ètics pels ciutadellencs. La força i el sentit que té l’obra, indestriablement unida a les festes, és que funciona com un ideal, que resulta poderossíssim.
Des de l’estima a Joan Benejam, inquiet intel·lectualment i feiner, i a les festes, el millor tribut que se li pot fer és el de mantenir viu el foc de l’amor a la crítica, sempre tenint clar que en les idees cal separar l’esforç per bastir-les dels seus resultats.
