Mira que ho és de complicat el món. Vint-i-dos anys més tard d’aquelles celebracions del canvi de segle, de l’arribada dels nous temps, tot just ara començam a sortir d’una emergència sanitària semblant a la del grip de fa cent anys i acaba de començar una guerra que recorda els primer passos de Hitler, quan va ocupar Polònia.
La pandèmia sembla que la superarem millor que el grip de 1918, gràcies als avenços de la medicina i a les vacunes de nova generació. El cas de la guerra, ja ho veurem, perquè l’armament militar també ha millorat molt en cent anys, més que la medicina.
La cosa que no ha millorat, i sembla que no ha de millorar, és l’estupidesa humana de resoldre els conflictes a cops de puny primer, a ganivetades més tard, a trets després i a explosió de míssils ara, si no és que no acaben emprant la força nuclear, que liquidaria el món que coneixem.
Açò que anomenam Occident se sustenta, des de la Segona Guerra Mundial, en el poder dels Estats Units, que n’han fet de grosses arreu, però que han donat cobertura militar a la dèbil Europa a través de l’organisme bèl·lic conegut com la NATO o OTAN.
I l’OTAN, amb participació submisa europea, ja fa anys que incomoda aquella Rússia comunista que es va esfondrar als anys 90 del segle passat, però que ha ressuscitat, capitalista i dictatorial, unes dècades més tard. I l’inconvenient de les dictadures, ja sabem quin és.
Que no representen l’opinió del país sinó la del dictador, qui disposa de tots els instruments per envoltar-se de servidors ben pagats. I per enganar a una ciutadania privada d’opinió a través de la propaganda i, si ho cal, a través de la por. Açò a Espanya ho sap molt bé tothom qui no va viure del règim durant el quaranta anys de Franco.
La incomoditat que l’OTAN ha provocat a Rússia comença quan va acceptar la incorporació dels països que havien estat satèl·lits de l’antiga Unió Soviètica, com Polònia o Hongria. Va continuar amb la incorporació de territoris que s’havien separat de Rússia per ser independents, com Lituània. I ha acabat amb el festeig del més important d’aquests territoris, Ucraïna.
Però aquest fet no justifica la reacció de Rússia. Primer de tot perquè, si creiem en la sobirania nacional exercida a través de la democràcia, Ucraïna era lliure de festejar a qui volgués i, també, de voler-se incorporar a la Unió Europea i a l’OTAN.
I és evident que, posats a fer la competència amorosa, Rússia té poc atractiu. Per la falsedat que és la seva democràcia, amb l’oposició assassinada o a les presons, la premsa censurada i el poder judicial sotmès a l’Estat. Encara que açò darrer també succeeix en algun país de l’Europa occidental.
Però totes les excuses valen quan es té una idea obsessiva i boja al cap. I aquesta idea, la del senyor Putin de Rússia, sembla que és recuperar el poder que tenia l’antiga Unió Soviètica sobre els territoris que la circumdaven. I, per què no, aprofitar la volada de la Xina per marcar paquet en el context mundial.
I açò, aquí i avui, vol dir revertir tots els canvis dels darrers anys i tornar a l’Europa de 1945. Sembla que ja se n’ha sortit als territoris que limiten Rússia per la banda asiàtica, amb guerres tan terribles com la que acaba de començar ara però que queden tan enfora que aquí ni cas. Com a màxim, emprenyen, perquè provoquen l’arribada de gent que s’intenta refugiar a Europa...
Què succeirà aquí, encara no ho sabem, perquè depèn del senyor Putin i de les mesures que adopti l’OTAN i la Unió Europea dins d’ella. Unes mesures que de moment semblen molt tèbies. Tan tèbies com les que es van adoptar a Europa quan Hitler va començar la seva festa macabra ocupant Polònia.
Però també és cert que la cosa canvia cada hora. Dilluns a vespre, quan escric, Occident ja ha decidit enviar armes a l’exèrcit ucraïnès. I el senyor Putin, activar el seu armament nuclear. Poca broma. També és cert que dimarts matí s’ha d’iniciar una negociació entre els dos països en guerra.
Clar que en una negociació sempre guanya qui té la paella pel mànec. I allò que no sabem, perquè en les guerres tota la informació sol ser mentida, és com va la cosa. Si és cert que els resistents ucraïnesos li està posant difícil la cosa al senyor Putin, o si pel contrari estan a punt de rendir-se.
La lliçó sempre és la mateixa: quan no hi ha democràcia efectiva, mana qui mana. I els qui acaben pagant les conseqüències, sempre són els mateixos.
