No és tan fàcil com sembla, tenir les idees clares. I les contradiccions sorgeixen a cada revolt del camí. Com ara si és compatible ser pacifista i enviar armes als ucraïnesos. N’hi ha prou amb cridar, en nom del pacifisme, «no a la guerra» i permetre a la vegada que el senyor Putin implanti una dictadura a Ucraïna o allà on vulgui?

O s’ha d’enviar ajuda -també militar- al país atacat, amb l’esperança que podrà aturar el cop i arribar a negociar amb l’agressor -perquè les negociacions arribaran- en unes condicions més favorables? Els perills en qualsevol cas són molt grossos i més quan una potència com Rússia ja ralla d’armes nuclears.

LES PERSONES QUE, poc o molt, han tractat el senyor Putin asseguren que no és més boig que altres personatges que han marcat la història. Des d’aquell Napoleó que volia revolucionar el món després de fer-se’l seu, fins al Hitler que esgrimia la superioritat de la raça ària passant per figures menors com Franco o Mussolini.

Les aspiracions del dictador rus sembla que són unes altres i que més tost s’assemblen a les dels antics tsars de Rússia, amos i senyors de grans extensions territorials, temuts pels seus súbdits i respectats pels seus vesins. Ja ho ha posat prou en evidència a Geòrgia i Txetxènia, estats massacrats per l’exèrcit rus mentre aquí ningú ni piulava. Ni cridava contra aquelles guerres ni hi enviava armes.

Açò sí, els partits de l’extrema dreta europea en aquests anys han fet constants elogis del senyor Putin i sempre que han pogut s’han retratat somrients amb ell,    encara que ara se n’amaguin. En alguns casos han rebut subvencions i tot, com és sabut de Marine Le Pen a França i Salvini a Itàlia, bons amics i aliats del senyor Abascal de Vox.

No cal recular gaire per recordar experiències històriques. França i la Gran Bretanya van contemporitzar amb Hitler tanta estona, que van fer tard per aturar la seva expansió criminal. I van ser els Estats Units qui finalment va haver de treure les castanyes del foc, juntament amb la Unió Soviètica, que a la primeria fins i tot havia pactat amb el líder nazi.

Noticias relacionadas

EL RESULTAT el coneix tothom. De la Segona Guerra mundial en va sortir un nou orde i uns nous guardians del món: precisament Rússia i els Estats Units, amb les mans lliures per fer allò que volguessin dins les seves àrees d’influència. L’Europa occidental ja mai més va poder aixecar el nas si no era amb permís dels americans. I l’Europa oriental, sense el permís dels russos.

Una experiència semblant ja s’havia viscut amb la guerra d’Espanya. Mentre França i la Gran Bretanya negaven la seva ajuda a la República Espanyola en nom de la neutralitat, les aviacions de Hitler i Mussolini li feien guanyar la guerra a Franco. Espanya es va convertir en el camp de pràctiques de les aviacions feixistes que preparaven l’ocupació d’Europa.

Què hauria succeït si França i la Gran Bretanya no haguessin contemporitzat durant tant de temps amb els règims bel·licistes d’Alemanya i d’Itàlia? I ara, què es pot esperar de la guerra d’Ucraïna si el seu exèrcit no rep l’estalonament de la Unió Europea? I no m’atrevesc a dir, encara, de l’OTAN...

Però mentre els pacifistes resolem les nostres contradiccions i els ciutadans d’Ucraïna continuen patint un dolor insofrible, també van arribant altres coses. En mig de la batalla, com si diguéssim, a Espanya tenim novetats domèstiques que es diria que són impensables en una democràcia europea.

La primera, que la Fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha arxivat totes les investigacions sobre el rei Joan Carles. Ja pot tornar a Espanya, tranquil·lament, quan vulgui... Si és que havia comès qualque delicte, o ja ha prescrit o queda emparat per la inviolabilitat que li proporciona la Constitució. I aquí no ha succeït res.

I LA SEGONA, que qui era cap de l’Estat Major en el moment dels fets, ja ha explicat allò que tothom sabia i només els independentistes deien. Que si la declaració d’independència de Catalunya hagués tirat endavant,    hi havia una alternativa militar a punt. Una «alternativa militar» per fer front a un moviment estrictament polític i desarmat... Què n’han de dir, els pacifistes?