Voldria agrair a Juan José Gomila Félix la interessant relació d’expressions menorquines publicades al seu article del 8 de març, les quals considera que un català no entén. La qüestió que m’ha cridat l’atenció és que, tot i ser català, les he enteses totes excepte una: «engronxar una dona xerradora durant 30 anys». Per la data de l’article, he suposat que es tractava d’un homenatge al dia de la dona feta des d’un feminisme radical de l’autor.
Per tant, crec que el resultat final del text és absolutament el contrari del que expressa al principi. És a dir, si un parlant de català peninsular entén perfectament un text en menorquí, tal vegada això contradiu les seves afirmacions inicials. Evidentment, això no li passaria a un parlant d’espanyol o d’occità. És lògic que a Salses tinguin mots diferents dels que poden tenir a Guardamar i que a Fraga tinguin dites populars pròpies no coincidents amb les de Maó. De la mateixa manera, a Ciutadella entenen perfectament un maonès que demana un cap-roig en tost d’una rotja, o un camot per un cuixot. Així, si junts fan el dinar al forn, ambdós sabran que tant és un perol com una palangana. Si la caldera és de gromant, l’amic de Fornells en dirà grimald; segons d’on sigui el cuiner, hi haurà posat tomàtic o tomàtiga, amb el mateix bon resultat. Mentre el peix roquer del brou del maonès portarà juglars, el del ciutadellenc envits, tot i ser la mateixa espècie. I quan el de llevant parli de pomada, el de ponent aprofitarà per fer broma sabent que es refereix al gin amb llimonada. Podran compartir per acabar un flaó convertit en formatjada de brossat segons qui el mengi.
Però tot açò ho discutiran en la mateixa llengua. I la definició d’aquesta paraula, com que és molt important, prefereixo deixar-la als experts: els filòlegs. D’altra banda, si ens ajustem al pacte ortogràfic «que ens hem donat entre tots», contribuïm al millor coneixement universal de la cultura local.
Finalment, he trobat a faltar la important expressió menorquina per referir-se a tots els tipus de comensals que podrien asseure’s a la hipotètica taula mentre utilitzen la llengua per entendre’s cercant espais comuns, des de la rica diversitat de cadascú: menorquins, forasters i catalans.
