Dilluns farà dos anys del primer l’estat d’alarma covid, el de la reclusió domiciliària, i cada dia queda més clar que d’aquella no en vam sortir millors, com alguns deien, i que molts dels aplaudiments fraternals al balcó eren un esbarjo teatral. Ja fregam la plena normalitat sanitària, però hi ha algunes coses de les mesures anti-covid d’aquest període que podríem mantenir.

El món serà una mica millor si es continuen limitant els espais on es pot fumar. Com més, millor. Era un martiri haver de seure a una terrassa, o simplement passejar pel carrer, amb l’amenaça impune d’un núvol de nicotina aliena indesitjada.

Les escoles hauríem de conservar una convivència ventilada a aules menys congestionades. Aquelles passes d’abans, que saltaven implacables de pupitre en pupitre (panxa, polls, boca-mà-peu...) no les hem enyorat.

La distància d’1,5 metres a les cues, del supermercat sobretot, és imprescindible. Què guanyen d’aferrar-se al clatell del davant? És inútil, molest i agressiu.

Noticias relacionadas

L’entrada ordenada per grups a l’avió i la sortida per estricte ordre de filera, sense corregudes ni carreres histèriques, sense aquell frissar idiota per arribar al mateix temps que la resta al mateix lloc. A altres espais i recintes, igual. Ordre i tranquil·litat.

No cal tossir sempre al colze, però no sobra ser més net i elegant a l’hora d’emetre expulsions corporals en companyia.

La dictadura de la presencialitat és ja anacrònica. Els mitjans telemàtics i el telèfon són un bon recurs per a algunes consultes mèdiques, gestions, emergències educatives o tasques laborals. Sense abusar però sense manies.

Les dues besades forçades, teatrals, aèries, per saludar persones que ens resulten poc properes i, fins i tot, antipàtiques també poden abolir-se del tot. Un pretext pot ser que no s’hi aplica la igualtat de gènere.

Són propostes. De moment, l’únic que sabem segur que es manté intacte després de l’estat d’alarma és l’alarma a tots els estats. Hem tingut dècades millors.