Els madridistes van viure una altra gran nit europea, no ve de nou, saben com preparar-les, tant en la faceta esportiva com en la mediàtica, i van eliminar a un PSG amb moltes figuretes, però sense nirvi, desaprofitant que ho tenia tot costa avall.
I és que tenir la plantilla plena a vessar de cracs ni és suficient, ni cap garantia de triomf europeu. El Barça, tot i gaudir de Messi, el millor futbolista de la història, només en va guanyar una de les sis darreres. Es podria afirmar que tot i ser fundat el 1902 el Reial Madrid va iniciar la seva grandiosa història quan ja en tenia 54, amb les cinc victòries en la vella Copa d’Europa, trofeu que havia nascut gràcies a l’impuls del seu propi president Santiago Bernabéu. A partir d’aquell cicle invicte els madridistes van passar a considerar-la, per uns motius esportius o d’altres polítics, com el seu trofeu i la seva competició predilecta.
Dit això cal precisar que no la tornà a guanyar fins al 1966, amb el Madrid ‘ye-yé’ de Pirri i que després vingué una llarguíssima sequera de 32 anys. Pel mig trobem les remuntades en la Copa de la UEFA amb el decàleg Juanito per intimidar el rival i no fou fins al 1988 que Mijatovic marcà el gol que suposà conquerir la Sèptima. Mig segle després de Di Stefano, Puskas o Gento, l’arribada al segle XXI ha ressuscitat les essències europees, amb set triomfs en les set finals jugades. Els blancs han fet seva la condició de ser favorits i toca reconèixer els mèrits per ostentar aquest lloc preferent, assolit amb una forma pròpia d’afrontar la competició que el fa ser extremadament competitiu.
Per altra banda, cal posar èmfasi en un punt d’una altra dimensió que es repeteix de forma inexplicable, un fenomen susceptible de ser analitzat per la ciència futbolística, una raresa posseïda en exclusiva pels merengues. És aquesta capacitat per sortir victoriós fent flac, jugant malament -en el partit de París va fer pena-, i que tant empipa i desespera els rivals.
Sí que és cert també, que de tant en tant ha rebut qualque ajuda en forma d’error arbitral, aquesta vegada va ser una possible falta no assenyalada, però la realitat és que lluitar fins al minut final forma part del caràcter madridista, qualitat que li va permetre una vegada més superar una eliminatòria que s’havia fet costeruda.
I com és que una temporada rere l’altra cau eliminat o fa un paperot en la Copa del Rei? Els motius poden ser diversos, però els entrenadors prefereixen reservar futbolistes, fer rotacions i despès de l’assequible fase de grups, concentrar el màxim esforç en només set partits. El torneig internacional que aporta més prestigi i doblers a clubs i futbolistes és la Champions.
La temporada passada no va guanyar cap competició, fet que rarament ha succeït, per tant, enguany toca vèncer i el Madrid gairebé mai falla quan l’os és dur de rosegar. Entre Copa d’Europa i Champions ha jugat 16 finals, de les quals ha alçat la copa en 13, un 81% d’efectivitat.
Vet aquí el club que hem gaudit o sofert els/les que hem superat la seixantena. Nosaltres si en podem dir, el Madrid de tota la vida, la nostra.
