La guerra dels 4 anys

Tot i que passen més coses al món i a la vida, el que està succeint al nostre voltant més proper aconsegueix crear la sensació de banalització de tot allò que no faci referència al conflicte russo-ucraïnès i els efectes colaterals que se’n deriven, que formen part intrínseca del mateix i que ens esquitxa de per tots els costats. Quan encara no havíem sortit de la guerra del coronavirus, que va propiciar mesures socials i polítiques d’autèntic estat d’excepció, s’hi encadena aquesta guerra (en el sentit estricte del terme), que també reclama altura de mires i mesures excepcionals que posin ordre a tot plegat i minvin els perjudicis per a tota la població, sobretot la més desprotegida des del punt de vista econòmic. S’imposa la necessitat que la Unió Europea i els diferents estats afrontin la situació amb la mateixa determinació amb què han encarat la crisi pandèmica i siguin capaços de posar sostre i modificar sistemes de càlcul a l’escalada de preus de combustibles i subministres bàsics com l’electricitat. I ja fa massa mesos que la cosa s’està quallant sense que hi hagi solucions plausibles al respecte. Perquè la guerra de Putin no va començar fa 26 dies; en fa uns quants més. Segons els experts, aquest conflicte pot portar una cua que es perllongui durant 2 o 3 anys (independentment de la data d’acabament del conflicte armat, que desitjo amb força que fineixi avui mateix...). Per tant, haurem encadenat dues guerres, pel que fa a mesures i conseqüències excepcionals. Cal que ho tinguem ben present a l’hora d’encarregar-ne la gestió a qui correspongui.